Publicitat
Publicitat

SERGI BARNILS: "Una obra d'art ha de fer participar en la il·lusió de viure"

DesconegutEl seu discurs és com la seva obra, lluminós i colorista. Sergi Barnils (Bata, 1954), pintor santcugatenc, és aplaudit en països com Itàlia, però aquí quasi no el coneixem. Exposa 'Envers la ciutat esplendent' al Centre Cultural Unnim de Terrassa

Xerrem al seu estudi de Sant Cugat, rodejats de quadres infantils, llibres apilats, papers amb gargots, quadres a mig fer i tota mena d'objectes que resten silents fins que, diu, li parlen quan és el moment.

A Catalunya el coneixem poc i a fora l'adoren.

Sobretot a Itàlia. Ha estat deixadesa per part meva: allà m'hi trobo bé i la meva obra connecta amb la gent. Però físicament sóc aquí, sóc un enamorat del Vallès i quan em fan estar massa temps a Itàlia ja sospiro per tornar. Surts a passejar i ja estàs pintant: t'amares de llums i colors.

L'exposició de Terrassa és una retrospectiva. Quina relació té amb les peces que va fer fa vint anys?

Si vols que et digui la veritat, com que surt tot de la mateixa ànima, no hi veig gaires diferències. La il·lusió és la mateixa, la mateixa que sentia quan sortia a pintar a l'aire lliure quan era petit. El que ha canviat, i és normal, és el llenguatge. Però el que compta és l'emoció.

Com és que va néixer a Bata, Guinea Equatorial?

El meu pare va estar 25 anys treballant-hi. Era fill d'una família molt humil de pagesos, i el poble se li va fer petit. Als anys 30 va agafar un vaixell i, sense papers, se'n va anar cap a Guinea.

A la seva obra hi veig algun toc africà. Pot ser?

Jo hi vaig viure fins als dos anys i no en recordo res, però crec que d'alguna manera allò m'ha influenciat. Em quedo parat perquè de vegades, sense pretendre-ho, em surt un llenguatge que alguns crítics italians diuen que és africà. I jo mateix veig obres i penso: "Caram, sembla que hi hagi viscut tota la vida".

Com era de petit?

Al col·legi era un nen molt difícil, solitari, poc sociable, em passava tot el dia mirant els ametllers per la finestra. M'atreia tot allò que no atreu els altres nens, les activitats d'introspecció, més íntimes. El meu pare ho veia i em va portar a la Teresa Farrés, que era una pintora de Sant Cugat, i em va regalar una caixa de pintures a l'oli. Vaig quedar extasiat amb l'olor de la pintura, l'aiguarràs, les laques…

Així, el seu pare el va animar.

M'animava a fer còpies de pintors catalans, Rusiñol, Casas, Vayreda… Però després volia que estudiés dret, una cosa sòlida, i va ser difícil. Vaig estar tres anys a la universitat fins que ja no vaig poder més. El meu pare s'ho va agafar molt malament. Tenia un caràcter molt fort, va ser alcalde de Sant Cugat durant el franquisme i feia molt respecte. "Tu no has de fer; has de fer fer", em deia.

De quina manera treballa?

El meu procés és tenir l'estudi ple de coses començades, que m'estimulin, coses que van reposant i que em van parlant, dient-me el que toca. Aquesta disciplina de començar una obra i acabar-la a mi no em va bé: a vegades tinc un centenar de coses començades. Em dóna una marxa per treballar fantàstica.

De què li serveix pintar?

Bàsicament crec que l'art és comunicació. Si tota la meva producció artística fos només per a un goig personal meu, plegaria, no té sentit. Una obra ha de fer participar en la il·lusió de viure. A mi m'apassiona en Miró, perquè em dóna il·lusió de viure. Em poso davant d'una obra seva i penso: "Oh, Joan, quina meravella! Em fas feliç." [Riu.]

Quins sacrificis comporta la vida d'artista?

Per a l'artista no gaires, perquè si realment t'apassiona, ets feliç. Però si tens una família, com és el meu cas, veus que han de pagar un tribut. A la meva dona la meva consagració a l'art noto que se li fa pesada. I, esclar, jo no em penso jubilar mai.

Però tant treballa?

M'estic al taller moltes hores. M'aixeco a les set, vinc cap aquí, i sovint torno a casa a les 10 de la nit.

Com s'ha de mirar un quadre?

Es pot fer de dues maneres. Una, a la germànica, més introspectiva, fent un esforç, entrant a poc a poc, com caminant per dins de l'obra; i l'altra, la llatina, que és "No m'agrada, fora!" Crec que ha d'haver-hi un punt intermedi. Un quadre s'ha de mirar no només amb els ulls físics, sinó també amb els ulls de dintre. Si entens això, l'ànima pot vibrar amb una simple taca blava. La majoria de les obres d'en Miró no les entenc a nivell intel·lectual, però m'importa un rave: m'està donant joia interior.

Veient l'exposició he trobat quadres amb molta llum, però també alguns amb molta foscor.

És que durant una etapa, vaig tenir un batibull interior molt fort. Vaig passar una crisi existencial, no suportava estar a l'estudi sol: era carn de psiquiatre, i les obres ho reflectien. I a partir del 97 va haver-hi una revitalització interior.

Què li va passar?

Vaig llegir la Bíblia i vaig fer una reconversió espiritual. I vaig deixar de ser catòlic i em vaig convertir al protestantisme. Va haver-hi una disbauxa familiar important.

Se sent una persona especial?

Crec més en el treball que en el talent. Tots tenim coses a dir, és qüestió d'anar-les descobrint. Crec que tots, artistes o no, tenim a dins un diamant que s'ha d'anar polint.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT