Publicitat
Publicitat

SIRI HUSTVEDT: "Escriure ficció és com recordar el que mai va passar"

Solidesa Mirada i alçada nòrdiques, rialla de Brooklyn. Siri Hustvedt (Northfield, 1955), casada amb l'escriptor Paul Auster, té una sòlida carrera literària. Presenta 'L'estiu sense homes' (Anagrama/Empúries)

Vaig estar amb ella fa un any, quan va regalar als lectors de l'ARA un poema d'Emily Dickinson per celebrar el naixement del diari. Se'n recorda perfectament. És culta, pacient i amable, però alguna cosa em diu que veig la calma abans de la tempesta.

Deu ser un descans poder parlar de ficció després d'haver passat tant de temps parlant dels seus propis atacs de nervis amb el llibre anterior.

El més interessant de La mujer temblorosaés que m'ha llançat cap a una nova vida donant conferències i escrivint sobre psicoanàlisi, filosofia i neurobiologia. Aquesta és ara la meva segona vida. Però al llibre no parlava de mi: em feia servir a mi mateixa com a un objecte mèdic.

I quins punts de connexió té aquesta segona vida amb la seva vida anterior?

Acabo d'escriure un article sobre la memòria i la ficció, i els processos neurobiològics que hi ha al darrere de la memòria. La memòria conscient sobre un mateix és, en ella mateixa, una forma de ficció. Escriure ficció és com recordar el que mai va passar. El que explico a L'estiu sense homes no va passar.

Però hi ha coincidències amb la realitat: la protagonista, la Mia, dóna classes de poesia, una de les seves passions.

Sí, vaig començar a escriure poesia als 13 anys, i el primer que vaig publicar va ser un poema a The Paris Review quan tenia 23 anys: va ser màgic, no m'ho podia creure. Després em vaig quedar encallada. L'hi vaig explicar al meu professor i em va dir que fes escriptura automàtica. I vaig asseure'm i vaig escriure 30 planes en una sola nit!

Un dels temes és el contrast entre la joventut i la maduresa?

El llibre parla sobre l'acte de la imaginació, sobre la consciència que tenim de nosaltres mateixos. El llenguatge és un vehicle per imaginar-te en lloc de l'altra persona i això és el que fan, literalment, els joves al llibre. Els personatges més grans estan molt a prop de la mort i això els canvia: s'adonen que pot arribar en qualsevol moment i en parlen d'una manera completament diferent.

També parla molt sobre la idea de la diferència.

El llibre és una disquisició sobre la idea de la diferència en ella mateixa: què vol dir que algú és diferent? Per què rebutgem algunes persones? Podem ser iguals o hem de ser diferents?, que també és una pregunta que concerneix el matrimoni. La protagonista diu: "No és que no hi hagi cap diferència entre homes i dones; el que importa és fins a quin punt ens diferencia, aquesta diferència, i en quin marc decidim tenir-la en compte". Aquesta és la costura filosòfica del llibre.

També hi ha molta ironia sobre la relació entre la protagonista i el seu exmarit, però ella ha viscut anul·lada per ell molt de temps.

És un text feminista i espero que tingui una certa complexitat des del punt de vista psicològic. Quan la deixen, ella s'enfada i s'enfonsa, però després repassa la seva relació i s'adona que ha viscut suprimida, sí, i en fa moltes bromes. Però ella és la persona que ha ajudat el seu marit, filòsof, a entendre la filosofia, però ningú l'hi reconeix. Això continua passant: les dones no reben el reconeixement que mereixen per les seves vides intel·lectuals. Com si una dona realment intel·lectual fos una cosa monstruosa; això, amb els homes, no passa.

Vostè s'ho ha trobat?

I tant! Una vegada un periodista em va dir que Paul Auster m'havia introduït a la psicoanàlisi. Vaig contestar: "Què?" No estava ni enfadada, estava al·lucinada: "Perdoni, de què parla? Llegeixo Freud des dels quinze anys". Però si en parles a les científiques, els passa el mateix contínuament.

I per què creu que passa?

Són preguntes complexes. Crec que té a veure amb aquestes associacions que s'estableixen entre el cos de la dona i la seva la naturalesa, per criar i reproduir-se. L'intel·lecte, des dels grecs, està associat a la masculinitat. El més trist és que no és una cosa malvada, ni conscient.

És el llibre que ha escrit en què hi ha més humor amb diferència.

Sí, trobo aquest llibre més divertit que cap altre, vaig riure molt escrivint-lo i pràcticament va sortir sol. Em va encantar escriure en el to de la protagonista, que és un to càustic, irònic, enfadat. Va ser la bomba.

Sempre diu que és una escriptora lenta: li ha costat tant de temps com els altres?

No, el vaig escriure en nou mesos. L'anterior també el vaig escriure molt de pressa, tot i que la recerca l'havia fet durant 30 anys. Però crec que cada vegada escric més de pressa.

S'està austeritzant. Paul Auster escriu molt de pressa.

Sí! [Riu.] És una combinació de diversos factors: hi ha una certa facilitat, i una confiança que s'ha incrementat, que és el resultat de passar-me tot el dia escrivint. Al Paul li passa el mateix. El més important és trobar la història i una vegada ha descobert de què vol parlar, sembla que la resta brolli sol. I ara a mi també em passa. Alguna cosa ha passat! No ho sé, potser és l'edat!

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT