Publicitat
Publicitat

CiU pot girar full a la Catalunya dual i prendre al PSC l'hegemonia municipal i BCN. Bildu remourà el mapa polític basc i el PSOE i el PP han fet de Castella-la Manxa el banc de proves de les generals

Sacsejada política a la vista el 22-M

Les eleccions del 22-M, marcades pel record del 28-N i per la imminència de les generals espanyoles, poden començar a resoldre alguns interrogants que ens les presenten com un canvi de cicle de primer ordre, tant a Catalunya com a Espanya. A les urnes, hi ha en joc l'hegemonia municipalista a l'àrea metropolitana, Barcelona i Girona, però també el pes de l'independentisme. I al País Basc i Navarra l'esquerra abertzale torna amb una certa normalitat vuit anys després. A Espanya, el PSOE pot perdre les principals fortaleses i aplanar el camí de Mariano Rajoy a la Moncloa el 2012. Alt voltatge.

Qui guanyarà els comicis?

Si bé les eleccions nacionals han estat històricament territori convergent -fins i tot quan no han governat les han guanyat en escons-, en les municipals ningú des del 1979 havia posat excessives dificultats fins ara al socialisme català. Era la que durant anys es va definir com la Catalunya dual: el poder legislatiu en mans del nacionalisme conservador i el poder municipal de les principals ciutats i les zones més poblades per als socialistes. Fins ara, quan els sondejos apunten un canvi de tendència que pot invertir aquesta dinàmica i erigir CiU en força hegemònica no només nacional sinó també municipal, més enllà de la Catalunya rural i feus com Sant Cugat. Un paradigma que ni en les millors èpoques de Jordi Pujol va somiar CiU. La crisi, un estat del benestar tensionat fins a l'extrem per l'arribada massiva d'immigració, el desgast de dècades al capdavant dels principals ajuntaments i les deslleialtats del govern espanyol han acabat d'amanir un escenari complicat per al PSC, que pot servir en safata a CiU espais de poder.

Així com CiU ha tingut sempre més regidors que el PSC, els socialistes han estat els que han obtingut històricament el percentatge de vot més alt amb diferència gràcies a concentrar-lo en les zones metropolitanes. Aquesta serà la dada que caldrà atendre. Si CiU obté ciutats importants del fins ara cinturó roig i és capaç de superar el PSC també en vots es podrà reivindicar guanyadora sense pal·liatius i es podrà girar full a la dualitat política catalana heretada de la Transició. Però un èxit del PP, que disputa el vot conservador als convergents als municipis de l'àrea metropolitana, pot allunyar-los del seu somni.

Què passarà a Barcelona?

Inevitablement, Barcelona acapara l'atenció del 22-M a Catalunya. Perquè és la capital del país, però també perquè per primer cop CiU por arrabassar el govern al PSC, que ha governat els últims 32 anys gràcies a coalicions amb ICV i amb ERC. Així ho pronostiquen tots els sondejos publicats fins ara. Però si just després de les eleccions nacionals del 28-N, i amb CiU en el moment més dolç, el canvi a Barcelona semblava que cauria com la fruita madura, un contratemps en forma de primàries per elegir cap de cartell del PSC va rellançar amb força Jordi Hereu. L'alcalde s'ha crescut malgrat estar més sol que mai (no era el candidat de l'aparell del partit) i tenir poc marge temporal per remuntar. No són temps de majories absolutes i l'aritmètica i els pactes postelectorals encara estan per definir. De fet, la Unitat per Barcelona que encapçala el republicà Jordi Portabella s'allunya d'eventuals acords amb Hereu i espera un gest per atansar-se a Trias. Però CiU es resisteix a tancar la porta a un acord amb el PP d'Alberto Fernández Díaz malgrat el seu desbocat discurs d'immigració.

Perdre Barcelona seria per al PSC un cop fins i tot més dur que perdre la Generalitat, que van governar durant set anys gràcies al suport d'ICV-EUiA i d'ERC. Vindria a ser un cop a l'altura del que va suposar per a CiU perdre la Generalitat el 2003, quan, després d'estar-s'hi 23 anys, Marta Ferrussola va dir que tenia la sensació que els havien "tret de casa" i "esbotzat els armaris".

Pot canviar de mans la Diputació de Barcelona?

Del panorama post 22-M en depèn també la composició de les diputacions, que són d'elecció indirecta. La de Barcelona -des del novembre refugi i quarter d'hivern de l'esquerra- no és una administració menor. És la tercera institució en volum de recursos econòmics del país, només per darrere de la Generalitat i l'Ajuntament de la capital.

L'eventual canvi de govern a Barcelona que donen per fet tots els sondejos, sumat a un més que previsible descens dels socialistes als baluards de l'àrea metropolitana, dibuixa un paisatge molt advers per al PSC, i de rebot per als que encara són els seus socis a l'ens que presideix Antoni Fogué, ERC i ICV-EUiA. En funció de la dimensió de l'ascens de CiU a Barcelona i l'àrea metropolitana i del descens del PSC a la capital i a ciutats com l'Hospitalet, o si ERC perdés algun dels dos diputats que té en benefici de CiU (per exemple, quedant fora a Badalona), la clau podria quedar en mans de l'únic diputat territorial que li pertoca al partit judicial d'Igualada.

Ara per ara és del PSC, però pot canviar de mans si CiU els supera en vots a l'Anoia. A Igualada, ICV no ha reeditat l'entesa. Això complica les coses al PSC i fa més versemblant que el diputat territorial canviï de mans. El 2007, i amb un cens de 90.000 electors a la comarca, el PSC va imposar-se a CiU per 4.000 vots.

Ara bé, caldria situar-se en el pitjor pronòstic per a l'esquerra perquè la suma de CiU i PP arribés als 26 diputats de la majoria absoluta (ara en sumen 21, 17 de CiU, davant els 30 del tripartit). Si el PSC perdés la diputació, s'haurien d'aixoplugar amb minses quotes de poder en ciutats subalternes com Santa Coloma o l'Hospitalet. Seria el pitjor escenari per a un PSC que afrontaria el seu congrés molt tocat.

I CiU dóna per fet que recuperarà les de Lleida i Girona. Allà, pactes entre PSC i ERC -que presideix les dues- els van desallotjar del govern malgrat tenir més diputats. Només Àngel Ros, del PSC, a la capital del Segrià, els pot aturar. La de Tarragona la governa un pacte CiU-PP que gaudeix de bona salut.

A Girona, hi ha opcions que canviï el govern?

Per primera vegada des de la restauració democràtica, l'alcaldia de Girona trontolla per als socialistes. Al que va ser feu de Joaquim Nadal per primer cop s'hi albiren opcions reals per als nacionalistes en una plaça fins ara prohibida. La ciutat de l'Onyar estrenarà alcalde davant la renúncia d'Anna Pagans a tornar-se a presentar després d'un mandat complicat que l'ha dut a tirar la tovallola. La cursa entre la socialista Pia Bosch i el convergent Carles Puigdemont és oberta. Totes dues opcions representen un canvi generacional a la plaça del Vi. La negativa d'ERC a reeditar el pacte amb el PSC i un hipotètic tripartit a la basca (CiU-ERC-ICV) al qual ja no fan escarafalls els ecosocialistes situen Puigdemont avantatjat en la cursa dels pactes postelectorals que el podrien portar a ser el primer alcalde convergent de Girona.

Com es pot repartir el vot independentista?

L'independentisme ja no és patrimoni d'un partit. I intenta reconstruir-se després de la pèrdua de pes polític el 28-N malgrat l'ascens de la base social sobiranista, repartida en gairebé tots els partits. La tensió Catalunya-Espanya ha fet moure l'eix de la centralitat política al sobiranisme, però també ha agitat el debat a les files independentistes. El 22-M servirà per avaluar les possibilitats d'èxit d'experiments unitaris que posen l'accent en l'eix nacional, com el que lideren Jordi Portabella i Joan Laporta. També opcions fins ara testimonials, com les CUP, poden agafar embranzida i entrar a ajuntaments grans, com Girona o Lleida, a costa d'ERC. En algun municipi les CUP podran decantar majories, com van fer en l'anterior mandat a favor de CiU a Berga i Sant Celoni. La malmesa Solidaritat parteix amb poques opcions de repetir l'èxit relatiu del 28-N, amb quatre escons.

Com pot condicionar els resultats la coalició Bildu?

El 22-M és especial al País Basc i Navarra. Són les primeres eleccions després de vuit anys de prohibicions en què l'esquerra abertzale es pot presentar, encara que no amb la marca pròpia (Sortu, encara vetada i pendent del TC), sinó amb independents coaligats amb EA i Alternatiba, sota el paraigua de Bildu. És el primer experiment unitari de l'esquerra independentista del País Basc, que esbossarà el mapa polític basc sense exclusions després de l'alto el foc d'ETA i amb el retorn dels abertzales a les institucions. D'entrada, amenacen l'hegemonia del PNB a Guipúscoa, amb el govern de la poderosa diputació provincial inclòs. Però, a més, els resultats tindran impacte en el procés de pau. A Navarra, el PP i UPN van per separat per primer cop després de l'escissió, i Nafarroa Bai, l'alternativa, ha perdut EA en favor de Bildu.

I si el PSOE perdés el graner de la Manxa?

Més que alguns governs regionals i municipals, en aquests comicis el PSOE es juga en bona mesura la seva supervivència i el futur. Pinten bastos a Castella-la Manxa -banc de proves on el PP presenta la seva secretaria general, María Dolores de Cospedal- i Extremadura, però també grans capitals com Barcelona i Sevilla. Subjecte arreu a acords amb IU, amb poques opcions (per no dir cap) de revalidar el govern balear, i cap possibilitat de somiar el govern del País Valencià, el 22-M pot ser un turment que enverini la successió de Zapatero, que no repetirà el març del 2012. Si es confirmen els mals auguris, el nucli de poder territorial autonòmic es concentraria a Andalusia, on es vota l'any vinent i on, per reblar el clau, la corrupció (a ells sí) els fa trontollar. I Andalusia, per al PSOE, ho és tot. Mariano Rajoy vol aplanar-se el 22-M el camí a la Moncloa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT