Salam Kawakibi: "Baixar creu que obrir la porta a les reformes seria la seva fi"

Ni l'expulsió de la Lliga Àrab ni les denúncies internacionals acaben amb el règim de Baixar al-Assad, que resisteix al poder després de set mesos de protestes. Salam Kawakibi va estudiar ciències econòmiques i relacions internacionals a la Universitat d'Alep (Síria). L'actual director de recerca de l'Arab Reform Initiative de París i investigador de ciència política a la Universitat d'Amsterdam radiografia el país.

Què fa diferent el règim de Baixar al-Assad que li permet sobreviure a set mesos de revolta?

A Síria el règim va entendre des del principi el paper clau de l'exèrcit i va construir un exèrcit ideològic: abans té el deure de defensar el règim que el país. I és un dels més forts de la regió, amb 450.000 efectius. A més, hi ha una corrupció sistèmica que ha atrapat a tothom. I també hi ha el que jo anomeno un estat securitocràtic, que depassa l'estat policial: la seguretat ho domina tot, fins i tot l'exèrcit, són cinc branques que es controlen les unes a les altres. Així no hi ha risc d'un cop d'estat ni de que ningú faci ombra a Baixar.

Quines forces formen l'oposició?

Ara per fi s'ha pogut organitzar una oposició, el Consell Nacional de Síria, que reuneix el 85% de forces opositores, amb tota la seva diversitat: els partits tradicionals, que han estat reprimits durant dècades però continuen existint, el comitè de coordinació i la unió de comitès que representen els joves que fan la revolució, també els Germans Musulmans i els kurds, els independents liberals i dotze partits d'esquerra. A més s'hi ha sumat una part d'oposició a l'exili, que s'ha unificat amb les organitzacions de l'interior.

Quin pes té en la revolta la diversitat interna de la societat siriana?

Tenim almenys 25 comunitats ètnico-religioses. Això complica molt les coses. No és el règim de la minoria alauita, com sovint es diu als mitjans europeus: el que hi ha és una minoria que té un poder absolut, i que ha pres com a hostatge aquesta comunitat. El règim diu als alauites: "Sense nosaltres us massacraran, com a l'Iraq i al Líban". I això és mentida, perquè a Síria totes les comunitat han pogut conviure durant segles. Després de la independència, els musulmans es van estimar més un primer ministre cristià que el muftí de la república, a qui consideraven poc patriota. No hi ha conflicte ètnic a Síria: però el règim no para d'instigar-lo per mantenir-se al poder.

Com valora el paper de la comunitat internacional?

Europa? Demano un minut de silenci perquè per al poble sirià és un cos mort: França diu que el règim sirià és il·legítim, i Alemanya i Espanya envien els seus diplomàtics a reunir-s'hi per negociar. Els Estats Units parlen de drets humans, però només es preocupen d'Israel i per això veten l'estat palestí a l'ONU. Els sirians no esperen res de la comunitat internacional: esperen molt de la societat civil. I confien en les seves forces: no volen una intervenció militar internacional com a Líbia. Només volen observadors i organitzacions humanitàries per constatar els crims i documentar-los.

Vostè ha alertat sobre el risc d'una militarització de la revolta.

És extraordinari que després de set mesos de revolta, les manifestacions continuïn sent pacífiques. La violència ve del poder. Hi ha hagut desercions a l'exèrcit, però són casos aïllats i són els únics que fan servir les armes contra l'exèrcit i les forces de seguretat. No són els manifestants: no són els joves que surten al carrer cada dia. No és que vulguin morir, però no tenen cap altra solució que lluitar per poder viure en llibertat. I el règim només respon amb violència. S'ha arribat a un punt de no retorn, tant per aquests joves com per al règim.