Publicitat
Publicitat

Sami Yusuf:

"Ningú vol una altra guerra mundial"

Religió "Vaig tenir un impuls espiritual quan tenia 17 o 18 anys" Islamisme "S'han de separar la fe i la religió de la política" Inspiració "Quan Mubàrak va caure, vaig agafar el primer avió cap al Caire, no com a artista sinó com a persona"

A Sami Yusuf (Teheran, 1980) se'l ven com "la més gran estrella del rock de l'islam". La frase és de la revista Time , que s'hi va fixar després que els dos primers discos d'aquest multiinstrumentista musulmà britànic, Al-Mu'allim (2003) i My Ummah (2005), venguessin set milions d'exemplars. Però Yusuf, que és molt proper, no se sent còmode amb el concepte d'estrella i afirma -amb raó- que no fa rock, sinó world music . I tot i la forta presència de la fe musulmana al disc de debut, ha anat canviant el missatge fins a abraçar l'espiritualitat universal de Wherever you are (2010), el disc que el porta per primera vegada a Barcelona, en l'estrena a l'Estat. El defensarà aquesta nit a la Sala Apolo.

L'impuls religiós et va decidir a fer el primer disc, oi?

Sí, vaig tenir un impuls espiritual quan tenia 17 o 18 anys. Havia decidit que no volia formar part del món de la música, perquè el que n'havia vist fins aleshores m'havia fet fàstic: la indústria t'agafa, et mastega i t'escup. Però em van animar a fer les coses de manera diferent, ho vaig fer i va ser un gran èxit. Es tractava d'un projecte humil, la foto promocional me la va fer la meva mare a casa. Però es van vendre més de tres milions d'exemplars del disc i això em va obrir moltes portes, he viatjat per tot el món i està sent increïble. Era un projecte molt personal, però ha arribat a tota la diàspora islàmica. Va triomfar a la MTV turca, com a música mainstream , per al gran públic no d'identitat religiosa.

Al segon disc abandonaves la religió a favor d'una temàtica més humanitària.

Sí, parlava de la sida, dels drets civils, de la pobresa... La discogràfica no era partidària de fer aquest canvi, volien que seguís la recepta del mateix, que fes un disc religiós, perquè volien continuar fent diners. Però m'hi vaig negar, perquè no va ser per això que em vaig dedicar a la música. I va ser un èxit encara més gran.

Per què has trigat cinc anys a fer l'últim disc?

Ens hem passat tres anys de gira, sense parar. I necessitava inspirar-me. Se m'havia polititzat i no s'entenia la meva música. I la indústria se n'estava aprofitant. Es deia que la meva música era pop islàmic. Però jo faig world music . Se'm vinculava amb l'islamisme, però l'islam és una cosa i l'islamisme n'és un altra. I no és una cosa de la qual vulgui formar part. S'han de separar la fe i la religió de la política. Tampoc sóc una persona dogmàtica. No crec en la figura de l'altre. I la indústria sí que ho fa. Per mi, tots som un de sol.

T'agrada referir-te a la teva música com a spiritique . Què vol dir?

Crec en l'ésser humà tant com crec en Déu. El nou disc és apolític i no està associat a cap religió, celebra l'esperit humà, vol reunir la gent. Quan vas als meus concerts hi trobes gent tan diferent! És com les Nacions Unides! Hi tens turcs, àrabs, cristians, musulmans... I la gent ve a celebrar-hi l'amor, que és el més poderós que hi ha. Pot semblar una mica cursi -no és tan cool com parlar de sexe, drogues i rock'n'roll-, però és el missatge dels grans artistes, com Adele i Coldplay. Ells fan spiritique , a la seva manera. És a qui em sento pròxim, com a Bono i Peter Gabriel.

La teva música mescla tradicions musicals orientals i occidentals.

L' spiritique és fusió, és l'Est i l'Oest mesclat. Perquè això és el que sóc jo. Culturalment sóc britànic i ètnicament sóc àzeri. Però si una cosa he après viatjant professionalment durant els últims deu anys és que tots som iguals. Allò que ens diferencia és cosmètic, però aquestes diferències són una benedicció. Oi que no vols menjar el mateix cada dia? Jo vull reunir la gent perquè se n'adoni. Tota la sang que s'ha vessat per no adonar-se'n, per no res, per pura estupidesa... I és molt trist, però aquesta mentalitat de pensar en ells i nosaltres està tornant. La crisi i l'atur són ingredients per al desastre, però bona part de la responsabilitat és dels polítics populistes que acusen els immigrants i que no accepten la responsabilitat de gastar-se bilions en una cosa que no funciona. S'ha d'anar amb compte perquè tots en tenim part de responsabilitat, els periodistes, els artistes... Però no sóc pessimista. Crec que estem en una fase i que passarà. Ningú vol una altra guerra mundial.

Tens el teu missatge molt clar. Tot i tenir aprenentatge clàssic, vas triar la música popular com a vehicle per fer-lo arribar al màxim de gent?

Això no m'ho vaig plantejar fins després de fer-me famós, quan em vaig adonar de la responsabilitat que tenia.

Seràs el primer artista internacional que tocarà a l'Egipte postrevolucionari. Com et sents?

És molt emocionant, és un honor i també estic una mica nerviós, perquè tocaré davant de molta gent. Crec que n'hem d'aprendre molt, d'ells. Crec que amb el poder, els diners i l'èxit et tornes arrogant i crec que Europa ha esdevingut arrogant, perquè és rica -sense generalitzar-. Se'n pot aprendre molt, de la gent normal que surt al carrer a demanar les coses que tu i jo donem per fetes, no només sobreviure sinó viure. Quan Mubàrak va caure, vaig agafar el primer avió cap allà, no com a artista sinó en qualitat personal i va ser molt inspirador. No vaig concedir entrevistes ni vaig fer promoció, només volia estar amb la gent.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT