Santiago Niño Becerra: "El punt culminant de la caiguda serà després de l'estiu"

Fa unes afirmacions contundents i té un verb fluid, encara que repeteixi algunes paraules per deixar clar el que vol accentuar davant del seu interlocutor. Santiago Niño Becerra (Barcelona, 1951) ha rebut algun retret per part de membres del seu propi gremi, el dels economistes, acusat sempre, en la seva globalitat, d'encertar sobre el passat, sobre el que ja no té remei. Però aquest catedràtic d'estructura econòmica de la Universitat Ramon Llull manté el seu discurs, pessimista o realista segons com s'interpretin els percentatges de creixement o de consum i, principalment, el deute que acumulen molts estats. Va publicar El crash del 2010 (Los Libros del Lince, 2009) i considera que no es va equivocar, però que el pitjor de la crisi encara no ho hem vist.

El crash del 2010 o del 2011?

No, no, del 2010. La cimera de l'Ecofin, dels ministres europeus d'Economia i Finances dels dies 7 i 8 de maig del 2010, va ser decisiva. Després d'haver injectat el 29% del PIB europeu en l'economia, decideixen que s'ha de canviar, que no es pot anar en la mateixa direcció, i que cal retallar la despesa i atacar el dèficit. Les retallades són salvatges, i el primer país que les aplica és el Regne Unit, amb David Cameron. Aquest és el crac, un crac, però, que no és el de 1929, perquè estem caient de forma atenuada: és una caiguda que passa per diverses fases i que tindrà el seu punt culminant després de l'estiu, quan tothom tingui totes les dades damunt de la taula, després de la publicació de les proves de l'estrès i de les posteriors anàlisis del deute. Fins ara, però, no hi ha percepció de caiguda.

Per què no es produeix aquesta percepció, si la situació presenta una gravetat tan profunda com la que vostè adverteix?

Perquè som humans, i no ens agrada assumir les coses horribles. També va ser humà el boom que vam experimentar. Tothom en volia més! A Espanya hem vist el que ha passat a les eleccions del 22 de maig. Un partit ha guanyat de forma aclaparadora, el partit que no governava, però cap partit té la solució. El fet és que la gent necessita creure que pot venir algú i arreglar les coses. Però no és així. Josef Ackermann, gerent principal del Deutsche Bank, crec que mana més que el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero!

Europa només es preocupa de posar pedaços, sense arreglar els problemes de fons d'aquesta crisi?

Europa i els Estats Units, on ja es parla d'un tercer pla d'estímuls. El que està passant, però, i ho hem vist en el cas del Japó amb el terratrèmol, és que hi ha un procés proteccionista. El Japó ha revaluat la seva moneda, perquè el capital japonès s'ha repatriat cap a casa. Hi ha un procés d'interiorització clar. El cas de la crisi dels cogombres n'és una prova. Rússia ho ha aprofitat per no deixar entrar cap verdura europea.

No ho ha aprofitat Alemanya per carregar contra Espanya, per recordar-li que no ha fet els deures?

No, si els cogombres haguessin estat danesos o suecs haurien reaccionat igual. Jo crec que al darrere hi ha un efecte proteccionista.

Quin paper juga Alemanya en aquesta crisi?

Fa l'únic que pot fer. Exporta el 55% del seu PIB, això vol dir que té un excés productiu del 55%. Té una alta productivitat, s'ha beneficiat de l'euro i dels plans E, com el d'Espanya i els de tots els països que han comprat productes alemanys. Però Alemanya tindrà problemes, els seus compradors no podran pagar.

I això quan passarà?

Després de l'estiu, al setembre o a l'octubre, quan totes les cartes siguin damunt la taula, passaran coses. La Xina, per exemple, és un gegant amb peus de fang, amb ciutats fantasma plenes d'edificis desocupats. El Brasil està experimentant clarament una bombolla immobiliària, credíticia...

El sistema és irracional?

No, el que ha passat és que el model s'ha esgotat. De fet, aquesta crisi era inevitable.

No hi ha culpables i responsabilitats compartides? Espanya no va desaprofitar la seva entrada a l'euro quan va apostar per la construcció?

Ningú n'ha tingut la culpa. Si Espanya no hagués fet el que va fer, no hauria crescut! Aquest és el drama. Si mirem la història, veurem que els booms d'Espanya sempre van associats a la construcció. El turisme, la construcció, la hostaleria i l'automòbil suposen entre el 30% i el 35% del PIB. I l'entrada a l'euro es va aprofitar. I tant. Però la història és una llosa que pesa molt. França, al 1850, ja era un país industrial. Espanya, no, era un país agrari, amb algunes zones industrials a Catalunya i al País Basc.

I què pot fer?

Res per part de cada país. Ha de ser una tasca coordinada.

I?

Hi haurà clústers, zones d'activitat. A Espanya, Catalunya i el País Basc tiraran endavant, la resta... doncs miri...

I què s'ha de fer amb Grècia?

El que està clar és que el deute no es pot pagar: pocs països, empreses, entitats financeres o famílies poden pagar tot el que deuen. Per tant, si els bancs es fan més petits, és el que hi ha. I els accionistes, que afrontin les pèrdues. Abans havien guanyat molt.