Publicitat
Publicitat

ETA ADÉU A LES ARMES

ETA, nascuda com a front de reivindicació cultural, va ser aplaudida per la mort de Carrero Blanco i es va precipitar durant tres dècades per un pendent de terror que no va entendre ningú

Seixanta anys després d'aquelles reunions en un pis de Bilbao

Aquests dies fa seixanta anys que sis estudiants de Bilbao van començar un curs que canviaria la història. El curs següent els passaria el mateix a tres estudiants de Sant Sebastià. Eren tots homes: José Maria Benito del Valle, Alfonso Irigoien, Iñaki Gainzarain, Guritz Ansola, Manu Aguirre, Iñaki Larramendi i, potser els actualment més coneguts, Rafa Albisu (pare de Mikel Antza), José Luis Álvarez Enparantza Txillardegi i Julen Madariaga. El més jove tenia 19 anys i el més gran 27. La grisor del franquisme a Euskadi feia anar amb el cap cot un país que sagnava amb 50.000 morts, 10.000 presos i 150.000 exiliats, incloent-hi el seu govern, de la Guerra Civil.

Però la joventut és l'edat en què tot és possible, la conspiració, la revolució, i aquells nou joves, animats per l'estructura d'EGI (les joventuts del PNB) van començar a fer la revista Ekin i a escriure coses com aquesta: "S'ha de forjar una organització. Aquesta haurà d'establir unes bases d'actuació que fixin una lògica de creixement progressiu fins a assolir uns nivells de prestigi i implantació que permetin actuar sobre els problemes d'Euskadi". Després d'algunes accions propagandístiques, Txillardegi va rebre l'encàrrec de buscar un nom per a l'organització i pocs dies abans del Nadal del 1958, en un bar de Sant Sebastià, va néixer oficialment ETA.

Cinc anys després aquells fundadors ja estaven més que fitxats i alguns es van enfrontar a consells de guerra, malgrat que només posaven ikurriñes en llocs visibles, feien pintades i... posaven explosius sense causar víctimes. La policia, en alguna ocasió, havia matat per error pensant que eren ells. Hi havia 81 casernes de la Guàrdia Civil a Euskadi l'any 1966. Només era qüestió de temps que arribés un dia com el 7 de juny del 1968: un dels militants més actius d'ETA, Txabi Etxebarrieta, dispara a mort José Pardines, un guàrdia civil de trànsit, i poques hores després rep el mateix càstig. El gran salt, ja premeditat, arribaria amb la mort aquell estiu de l'inspector Melitón Manzanas.

El procés de Burgos el 1970 va ser la primera conseqüència d'aquella escalada. Ja no eren a ETA -des d'abans de les primeres morts- dos dels seus fundadors, Benito del Valle i Txillardegi; la tensió entre polis i milis era creixent; hi havia 124 presos polítics bascos, i Carrero Blanco ja era el número dos de Franco. En aquell context, una informació arriba a ETA des de Madrid: Carrero va a missa amb un sol escorta cada dia a les nou del matí. Primer s'opta pel segrest i l'alliberament de 150 presos, però quan és nomenat president es tria l'assassinat. Quan el comando prepara l'atemptat a Madrid, a Algorta la Guàrdia Civil mata el primer gran cap militar d'ETA, Eustaquio Etxebeste Txikia. José Miguel Berañan Argala , cap de l'operació Ogro, agafaria les regnes de l'organització.

Berañán, amb el suport d'un jove Josu Urrutikoetxea, Josu Ternera, i en una època de canvis polítics (creació de KAS, intent frustrat d'unitat del nacionalisme basc a Txiberta), liderarà l'etapa d'accions d'envergadura però també del jo ta ke més dur i constant (segrest i assassinat de José Maria Ryan, cap de la central nuclear de Lemoiz; 92 morts l'any 1980). No estaran sols: la guerra bruta, sobretot del GAL a Euskadi Nord, va registrar 60 morts i desapareguts com Joxean Lasa i Joxi Zabala, que van ser trobats en calç viva a Busot (Alacant) el 1995. També hi va haver venjances: ETA mata la primera dona dirigent, Dolores González Yoyes, perquè es volia reinserir.

Al finals dels vuitanta i principis dels noranta s'hi arriba amb l'expansió del terror a Catalunya amb Hipercor i el comando Barcelona (Vic, Sabadell), amb les primeres negociacions de pau a la urbanització Club des Pins d'Alger (cinc reunions cara a cara durant tres mesos i Egin i El País com a missatgers) i amb la mort de Domingo Iturbe Abasolo Txomin , l'últim gran líder etarra. Eugenio Etxebeste Antxon assumiria les seves funcions en la negociació mentre que la cúpula militar seria col·legiada fins al 1992 amb el nom d'Artapalo i personalitzada en Francisco Mujika Pakito .

Van ser anys de llargs segrestos (Emiliano Revilla, Julio Iglesias Zamora, José Antonio Ortega Lara) i d'assassinat i persecució de polítics (Gregorio Ordóñez, bomba contra José María Aznar). Per això era inimaginable que el 1998, un any després de l'esclat social contra ETA per l'assassinat de Miguel Ángel Blanco, se signés Lizarra-Garazi i comencés el principi de la fi. El final de la treva més llarga, 16 mesos i un acostament de 21 presos, va portar una gran frustració social i el pitjor, es va passar de 0 a 23 morts, inclòs Ernest Lluch.

Però quan tot semblava perdut per anys, Arnaldo Otegi (HB) i Jesús Egiguren (PSE) van dedicar deu anys de vida a un nou procés de pau, a fer enterrar pistoles i a asseure els partits a Loiola. Sí, va haver-hi la T-4. Però ETA havia acabat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT