UNA NISSAGA POLÍTICA LONGEVA
Crònica 02/10/2011

Sempre queda el fernandisme

Oriol March
3 min
Entronització al World trade center El PP català va proclamar ahir Jorge Fernández cap de llista al Congrés. És la segona vegada que el gran dels germans Fernández rep aquest encàrrec. L'anterior va ser l'any 1993, quan Aznar va començar a trepitjar els talons al PSOE. A la foto, saludant ahir Alberto en presència d'Alícia Sánchez-Camacho i Jorge Moragas després de l'acte a Barcelona .

BarcelonaEra el 20 de novembre del 1990 quan Mariano Rajoy, aleshores vicesecretari del PP, va haver de fer un moviment urgent i compromès. José María Aznar, ja al capdavant dels conservadors i en procés d'enterrar Alianza Popular (AP), volia que Aleix Vidal-Quadras fos el líder del partit a Catalunya en substitució de Jorge Fernández Díaz. Una maniobra d'imposició habitual al PP que va topar amb l'oposició, inèdita, de presidents provincials i diputats destacats. Rajoy va pactar amb Fernández suspendre el congrés del PP barceloní. El relleu va haver d'esperar i Aznar va fer concessions. El seu tendre lideratge no es podia permetre una derrota.

De tot plegat ja en fa 21 anys. La casualitat ha volgut que un altre 20-N, el del 2011, torni a unir els des tins de Fernández Díaz i Rajoy. Aquest últim té tots els números de conquerir la Moncloa al tercer intent i el seu col·lega català li fa costat des de la posició de cap de llista català. De fet, els dos sempre han estat pròxims. Ja sigui per buscar una sortida aquell 20-N del 1990, com en la redacció de ponències en congressos o bé en l'establiment d'una estreta relació a Madrid. I és que el fernandisme, a la capital espanyola, hi té pes.

Quota de poder intern

Que Jorge Fernández encapçali de nou la candidatura al Congrés escenifica, en gran part, la influència que conserva el fernandisme. En els últims anys ha accentuat el seu perfil ultracatòlic i no ha matisat mai el seu espanyolisme ni el seu conservadorisme, mentre que el seu germà petit Alberto ha estat líder del PP a l'Ajuntament de Barcelona. Tots dos condicionen totes les grans decisions del partit des dels 80. Quan Jorge era president d'AP a Catalunya, Alberto era el líder de Nuevas Generaciones; i quan aquest últim era president del partit, el germà gran era secretari d'estat a Madrid. Un escenari ideal per al control que no han perdut aquests dos fills de militar.

Ni tan sols quan es van iniciar les maniobres per instaurar Vidal-Quadras van perdre poder. Van ser hàbils per acceptar el nou líder un any després, però a canvi d'assegurar-se el control de l'aparell. "Voleu que acceptem Vidal-Quadras? Doncs ens quedem amb els comitès comarcals", van raonar. Una actuació decisiva per condicionar el partit i seguir amb moltes quotes de poder aquests anys.

Els dos germans han fet tots els papers de l'auca: diputats al Congrés i al Parlament, regidors a Barcelona, candidats al Senat... Tot això a més de les responsabilitats orgàniques. "No digui càrrecs, digui Fernández", va etzibar una vegada Simó Pujol, exdiputat del PP.

Alguns dels seus crítics encara ara denuncien que el fernandisme actual, més enllà dels càrrecs, condiciona "a base de joc brut" les decisions del partit. "Hi ha qui els té por", diuen les mateixes fonts.

No sembla que sigui el cas de la presidenta del partit, Alícia Sánchez-Camacho, que com a bon animal polític ha cohabitat amb el fernandisme. No ha posat traves a la candidatura de Jorge -havia sonat per encapçalar-la- i dilluns el va elogiar en la que era la primera compareixença del vicepresident tercer del Congrés com a candidat. Fernández no va fer cap promesa, a diferència del 1988, quan, com a candidat a la Generalitat, va assegurar que si no era tercera força al Parlament plegaria. No va assolir el repte. I tampoc va dimitir.

stats