Sentís, Ridao

L' ESPECTADOR . Volia escriure alguna cosa sobre Carles Sentís, que ha mort amb un gran sentit de l'efemèride -el 19 de juliol, 75 anys després- i que resumeix prou bé les coses bones i dolentes que ens han passat al llarg del segle, les coses bones i potser millors de què hauríem pogut gaudir si tot hagués anat d'una altra manera. Però rellegeixo el seu llibre de records, Memòries d'un espectador , i em ve al cap la figura de Joan Ridao, del qual també en voldria parlar abans que sigui tard. Espero que ell em sàpiga perdonar l'analogia, que li semblarà del tot menys encertada, però crec que Ridao també podria definir el seu periple polític com el d'un espectador, no en el sentit literal de spectare sinó en la moderna accepció que hem donat al terme, és a dir, el d'una persona que té expectatives, que passa per la vida pública esperant satisfer unes possibilitats o unes ambicions que no arriben a fruitar. És massa aviat i ell és massa jove, però pel que s'ha vist fins ara Joan Ridao es pot convertir en una de les principals víctimes polítiques de la desfeta del tripartit, la debacle de les esquerres catalanes. Polític de sòlida formació, de discurs contundent i maneres molt menys barroeres del que s'estila al seu partit, Ridao ha passat els anys del tripartit sense ocupar cap càrrec orgànic -Maragall el volia de conseller, però els seus companys el van vetar- i la seva principal contribució fou el redactat i la feixuga negociació d'un Estatut que PSC i CiU van acabar fent a miques, i que la pròpia ERC va acabar rebutjant en referèndum, cosa que la va apartar del Govern. Després ha estat un molt bon diputat a Madrid, cosa que no és suficient per evitar la inèrcia destructora d'ERC. Ridao sembla condemnat a pagar una penitència excessiva, una travessia del desert que no guarda cap proporció amb les migrades satisfaccions que ha obtingut del pas pel poder. Molts podran dir-ne coses pitjors, segur. Però per mi Joan Ridao representa una de les grans oportunitats perdudes en l'anterior cicle polític català.

L'HOME DEL SEGLE. Tornant a Sentís: com Ridao, no ha estat només un spectator , un observador de la realitat (que també, i boníssim). Sentís és un home a qui la guerra peta a la cara, per dir-ho de forma brusca, i que s'hi regira de la manera que sap. "El que havíem de combatre el 1936 era la violència anarquista; la dels altres no sabíem que vindria". Però després es va acomodar al franquisme i a la seva tasca demolidora sense demanar-ne excuses mai més, com cap dels altres. En morir el dictador, Sentís ja no només observava, sinó que tenia l'expectativa de jugar un paper polític, com Samaranch i tots els que creien que el canvi democràtic a Espanya no el farien els morts de gana de l'oposició democràtica, sinó els que creien que tenien un peu a cada banda: els evolucionistes del règim. Per sort, les urnes el van desmentir. I justament pel contrari, per desmentir les urnes -que el 1977 havien donat la victòria a l'oposició antifranquista- va col·laborar en l'operació Tarradellas, que com que va acabar més o menys bé, millor que no en parlem més. D'aquell moment de glòria, Sentís n'esperava també més resultat, tant per a ell com per a la seva UCD, però la realitat és tossuda: cap supervivent del franquisme ha fet gaire res en la política catalana contemporània (als seus fills els va força millor). El cas de Carles Sentís, però, ens parla encara sobre l'enormitat de la tragèdia del 1936, el drama de tota una generació extraviada, i ens permet preguntar-nos com hauria estat el nostre segle si haguéssim pogut comptar amb la quantitat de gent valuosa, intel·ligent, talentosa, emprenedora, a qui la guerra va arrossegar cap a la mort, l'exili, l'ostracisme o l'adhesió més o menys resignada als enemics de Catalunya.