Publicitat
Publicitat

Sergio Dalma: "Tancar la gira al Sant Jordi és com fer un triple salt mortal"

Experiència Els seus 22 anys de carrera li han emblanquinat el cap, però és tan amable i atent com sempre. Josep Capdevila (Sabadell, 1964), Sergio Dalma, està a punt de publicar el seu 15è disc i demà s'enfronta al seu primer Palau Sant Jordi

Davant meu, l'home que ha venut més discos a tot l'Estat aquest any, que es diu aviat. Dalma té les coses clares: sap què vol, cap a on vol anar i té les eines per arribar-hi. O, més ben dit, per quedar-s'hi, perquè fa anys que hi és.

Has venut més de 200 mil còpies del Via Dalma . A l'any 2011 això és una barbaritat!

Sí, és massa. Si això ho calculem en xifres de fa deu anys, serien un milió i escaig. Però si et dic la veritat, no m'agrada fixar-me en aquest tipus de dades. Home, a tots ens agrada, però no voldria que això trenqués la ruta que tinc prevista ni que el vertigen aquest m'afectés. No, no, m'agrada anar amb calma. Però aquestes dades espanten.

I creus que han tingut la repercussió que es mereixen, sobretot tenint en compte que les vendes de discos han baixat dramàticament?

A mi m'anima si això comporta que la gent compri més discos, però no sembla que sigui així. Em fa molta ràbia sentir que la gent diu que la música està en crisi: no crec que ho estigui, està en crisi la indústria discogràfica, però la gent consumeix més música que mai. Ja veurem què passa, estem en un moment de canvis.

Divendres t'enfrontes al teu primer Palau Sant Jordi.

Sí, he fet el Palau d'Esports, el Palau de la Música, l'Auditori, el Liceu… Per un català el Liceu és el súmmum! No sé què sentiré el dia del Sant Jordi, però sé que el Liceu va ser una passada. Tancar la gira a Barcelona i al Sant Jordi és com fer un triple salt mortal.

Em fa gràcia que diguis que t'agrada fer les coses a poc a poc. Quants anys fa que t'hi dediques, ja? 22?

Però si encara queda! Quan sento gent com el Raphael dient que encara té corda, imagina't a mi! [Riu]. El disc que trauré ara serà el número 15 i m'agrada pensar que és el primer, reinventar-me, tenir aquesta il·lusió: un es manté en aquesta feina gràcies a la il·lusió i a la vocació.

I com t'ho fas per ser capaç de reinventar-te quan en un concert algunes de les cançons que cantes tenen 22 anys?

El Bailar pegados no la puc cantar com la cantava al 91, m'agrada cantar-la com la sento ara, amb 47 anys i amb tot el que m'ha passat. I el mateix amb Galilea o Sólo para ti. Fer això és necessari.

Què t'ha canviat en tots aquests anys?

Et sents més veterà, amb tot el que això comporta: et sents més segur en algunes coses però alhora la responsabilitat és més gran. Et poses molt més nerviós, valores molt més la persona que compra una entrada per venir-te a veure, especialment en els temps en què vivim.

Tens algun record musical d'infantesa?

Quan venien les orquestres a les Festes de Sabadell les mirava com si fossin d'un altre planeta: veia cada gest, cada somriure, la manera d'estar damunt de l'escenari i pensava: "Que bé que s'ho passen!". Això sempre em cridava l'atenció. I ara ho estic vivint jo.

I ho vas viure ben aviat, perquè els teus pares van deixar que el seu fill de 16 anys se n'anés a cantar amb orquestres.

El meu pare feia com la mare de la Pantoja, m'acompanyava a tot arreu i era un més, ens ajudava a muntar l'equip. Encara ho recordem. Quan ara ve als concerts, plora i s'emociona; recorda aquells anys i veu que tenia raó amb la meva insistència.

Sé que abans d'un concert escalfes la veu amb una tovallola a la boca. Tens cap altre ritual?

Sempre demano una ampolla de vi, m'agrada molt prendre una copeta amb els companys abans de sortir.

Alguna vegada has tingut la sensació que et menystenien per la música que fas, que es considera música més lleugera i més frívola?

Al final, sí. Som una societat a qui ens agrada molt etiquetar-ho tot. Tu ho has dit: "Música lleugera". I dius: "Hòstia!". Però jo tinc clar el que sé fer, on em sento a gust i la gent que etiqueti el que vulgui, l'important és arribar al públic, transmetre. He fet alguna cançó que la gent m'ha aturat pel carrer i m'ha dit plorant: "El que dius en aquesta cançó a mi m'està passant". És molt maco.

Quan t'he vist en algun concert sempre m'ha semblat que respectes molt la gent.

Sempre has de tenir clar que existeixes gràcies al públic i la responsabilitat d'estar a l'altura és molt gran. Pots pensar que ja han pagat l'entrada i que aquests ja els tens a la butxaca, però el públic te'l guanyes fent el concert.

Per què tot d'una vas començar a cantar cançons en català?

Sempre havia intentat fer-ho, però les discogràfiques s'hi resistien. Amb el Deixa'm oblidar-te vam aconseguir que un disc amb versions en català es vengués a tot Espanya.

Tinc la sensació que ets una persona feliç. M'equivoco?

Crec que sí que sóc feliç. Saps què passa? No només m'agrada aquesta feina quan pujo a l'escenari, m'agrada cada moment que comporta: quan gravo, quan parlo amb tu, quan vaig a la tele. Em suposa una responsabilitat i uns nervis que em fan gaudir.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT