"S'ha d'aconseguir que la dona tingui fills quan és jove"

Sobre la prestatgeria del seu despatx del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona, Anna Veiga hi té una fotografia amb una data, 12 de juliol del 1984: "Per a molts un dia qualsevol, per a nosaltres, la primera victòria". És el dia que va néixer la Victòria Anna, la primera nena proveta a Espanya, de qui Veiga és la mare científica. Després n'han vingut molts més. "Tots són especials, però aquell 12 de juliol va marcar un abans i un després", diu. Una carrera de més de trenta anys que Veiga repassa ara al llibre El miracle de la vida . És un moment de fer balanç, quan està a punt d'ocupar la presidència de la Societat Europea de Reproducció Humana i Embriologia. "N'estic molt satisfeta, és el reconeixement d'una trajectòria", explica. Des de fa uns anys, però, s'ha embarcat en una nova aventura: la recerca en cèl·lules mare.

Com va ser l'evolució d'un camp a l'altre? Un té la sensació que han estat dues àrees pioneres.

La sensació és real, jo ho he viscut així. Potser el sentiment d'estar obrint camí va ser més intens en la fecundació in vitro , però l'evolució ha estat molt natural. Són dos camps que estan lligats. Al final, sempre acabem parlant del mateix: de la vida. En el cas de la fecundació in vitro és més directe perquè busquem el naixement d'una criatura, i en el cas de la recerca en cèl·lules mare el resultat és a llarg termini perquè en un futur ens poden permetre curar malalties.

Hi estem a prop?

Quan parlem de cèl·lules mare s'ha de distingir entre embrionàries -de les quals només hi ha dos assaigs en marxa al món- i fetals i adultes. En aquestes ja hi ha molts assaigs en marxa que intenten provar les seves capacitats terapèutiques amb resultats una mica irregulars. A vegades s'ha parlat amb entusiasme de les seves aplicacions per curar malalties degeneratives de qualsevol tipus, i s'ha d'anar molt en compte amb informació que arriba per internet de curacions miraculoses.

Turisme de cèl·lules mare.

Exactament. No estic dient que la teràpia cel·lular no funcioni, en tenim exemples amb el trasplantament de cèl·lules mare del moll de l'os en el cas de leucèmies, però no podem pretendre que curi qualsevol patologia degenerativa i, sobretot, si no es basa en resultats científicament provats. No podem donar falses expectatives als pacients.

Tant pel que fa a les cèl·lules mare com en la reproducció assistida hi ha un debat ètic associat. Com s'hi ha enfrontat?

He hagut d'aprendre i ha estat una experiència molt enriquidora perquè quan vam començar en l'àmbit de la reproducció assistida hi havia moltes qüestions que ni tan sols ens plantejàvem perquè no existien.

Una de les preguntes que sorgeixen és on es posa el límit.

Tindrà el límit que li vulguem donar, no els que treballem en reproducció assistida sinó el que determini la societat. En alguns casos està marcat per llei, com per exemple quin tipus de malalties podem evitar. Aquí tenim una de les legislacions més liberals d'Europa. L'únic que no podem fer és utilitzar ventres de lloguer.

En canvi, cada cop hi ha més parelles, sobretot gais, que ho fan als EUA. Veu possible la seva aprovació aquí?

No n'hi ha gaires casos i, d'entrada, no estem parlant d'una patologia o d'un problema d'esterilitat. És un ús social de les tècniques de reproducció assistida. No dic que sigui un mal ús sinó un ús diferent. Podem utilitzar les tècniques de reproducció assistida per tractar problemes d'infertilitat o per altres raons. Un exemple és la congelació d'òvuls en dones joves que endarrereixen la maternitat perquè no tenen parella o temps. Utilitzem la reproducció assistida per a noves situacions i és cada cop més freqüent.

Potser ens hem de preguntar per què les dones endarrereixen la maternitat.

Absolutament. No dic que la congelació d'ovòcits no s'hagi d'utilitzar mai perquè hi ha dones amb la fertilitat compromesa per malalties, però el que hem d'aconseguir és que les parelles puguin tenir fills quan les dones siguin joves sense que això signifiqui renunciar a la seva vida professional o a altres facetes de la seva vida.

En el seu cas, ser mare l'ha frenat?

No, perquè he tingut molta ajuda dels meus pares i també perquè ha estat un acte de voluntat. Però hi ha hagut períodes, sobretot quan el meu fill era petit, en què pensava que havia de ser a casa mentre era a la feina i al revés, i el sentiment de culpa és realment molt desagradable. Les coses estan canviant però el sentiment de culpa el reconec sempre que parlo amb mares joves.

Però la ciència ha deixat de ser un territori masculí.

Hi ha moltes més dones que homes perquè són més bones estudiants, però arriben menys dones a llocs de responsabilitat perquè són menys les que trien -perquè sempre s'ha de triar- la seva carrera professional per sobre de la maternitat o que aconsegueixen compatibilitzar les dues coses.

De què se sent més orgullosa?

D'haver creat escola i de consolidar una professió que no existia.