"S'ha fet molt soroll per una por que no és real"

Philippe Fargues és un dels demògrafs europeus de referència. Dirigeix del Centre sobre Polítiques Migratòries de l'Institut Universitari Europeu de Florència, i des del 2005 és l'autor del Mediterranean Migration Report.

Berlusconi i Sarkozy argumenten que cal tancar encara més les fronteres europees davant l'arribada d'immigrants de Líbia i Tunísia. Quin és l'abast d'aquests fluxos?

Hem vist moltes fotografies de vaixells arribant a l'illa de Lampedusa, però no tantes dels passos fronterers d'Egipte, Tunísia i Algèria, que estan rebent moltíssima més gent. La guerra de Líbia ha forçat l'emigració de més de 900.000 persones, i d'aquestes, ¿quantes han arribat a Lampedusa? Gairebé cap. A Europa s'ha fet molt de soroll al voltant d'una cosa que era més una por que una realitat. I no hem fet prou per ajudar els països que porten el pes de la crisi, ni per defensar alguns principis universals en matèria de refugiats.

Vaixells carregats de gent que fugien de la guerra perduts al mar.

Al febrer una embarcació va haver de tornar a Líbia després que no l'autoritzessin a entrar a Malta ni a Itàlia. Europa està perdent la seva imatge de defensora de la democràcia i dels drets humans i les llibertats. Però no ens equivoquem: la principal crisi de desplaçats no és la revolució tunisiana, sinó la guerra a Líbia. Els principals moviments migratoris que han desencadenat les revoltes no van cap a Europa. I els refugiats no es volen quedar: volen tornar a casa.

No era cert, doncs, que règims com els de Gaddafi i Ben Ali fossin un fre a l'emigració cap a Europa.

Europa va donar suport a aquests règims amb l'argument, entre d'altres, que controlaven la immigració, i ho va fer contra els seus pobles, cosa que és una curiosa interpretació de la democràcia. No hem entès què passava en aquests països, que hi havia un enorme malestar, i tant la diplomàcia europea com la nord-americana s'ha limitat a apostar per l'estabilitat.

Per què hi havia tants immigrants a Líbia?

Com els països petroliers del Golf, Líbia tenia grans ingressos i una població molt petita. La força de treball és bàsicament immigrant. Líbia no era un pont cap a Europa.

Tots els que fugen de Líbia haurien de ser considerats refugiats?

Segons la convenció de Ginebra, són refugiats aquells que han d'abandonar el seu país perquè corren alguna mena de perill. No és el cas, doncs, de tots els immigrants econòmics que treballaven a Líbia. Els libis, en canvi, sí que són clarament refugiats, i negar-los l'acollida constitueix una violació de les convencions internacionals. A més, cal veure quants dels immigrants de Líbia són refugiats dels seus propis països d'origen: sudanesos, txadians, eritreus... que no poden tornar a casa perquè pertanyen a grups perseguits.

Les revoltes al Magrib com afectaran els moviments migratoris de la Mediterrània?

D'entrada, cal recordar que no hi ha hagut cap revolució al Marroc, ni a Algèria ni a Mauritània. Des del punt de vista de l'emigració, el més interessant és el que està passant a Egipte: és el país amb més emigrants de la regió, i des del 25 de gener, quan va començar la revolució contra Mubàrak, el tema pràcticament ha desaparegut de la premsa. Ara només se'n parla pels egipcis que tornen a casa perquè ja no tenen por de Mubàrak o perquè fugen de Líbia. Hem d'esperar que si aquests processos revolucionaris s'acaben bé, els motius (polítics i econòmics) que van portar molta gent a emigrar hauran desaparegut.