Èric Vergés: "S'han alineat els planetes i no sé què té 'Jenifer' que agrada tant"

Abans del grup l'Èric era programador de webs. Amb Jan Riera i Roser Cruells van formar Els Catarres el desembre de l'any passat i gràcies a les cançons gratuïtes a internet i als seus bons concerts s'han fet un fart de fer bolos aquest estiu. Avui en tenen dos: un a Sant Joan de les Abadesses i l'altre a Vilobí d'Onyar… a les 3 de la matinada! "És matador, això!", diu l'Èric.

T'adones que tots aquests bolos són una cosa extraordinària? Se'n fan pocs, avui en dia.

No sé si n'hi ha pocs: jo veig que hi ha molts concerts. Potser el que passa és que els que tenien sempre bolos no en tenen tants, perquè tenen un caixet molt alt i la gent ja no se'l pot permetre. És el mateix que passa amb les discogràfiques, que ens estan venent que la música s'està morint, però jo mai havia vist tanta música a Catalunya com ara. Potser el que passa és que el format que ens intenten vendre és mort: la música, no.

La vostra música és gratuïta i vosaltres defenseu la música lliure. Això ho vau tenir clar des del primer dia?

Com que igualment es pirateja la música i això no hi ha manera de parar-ho, doncs la regales i així la gent la coneix. D'aquesta manera l'expansió és molt més bèstia. D'aquí dos mesos nosaltres traurem un disc i si algú el vol comprar, que ho faci, però sempre hi haurà la versió gratuïta a internet. Però el que és maco de la música és fer-la en directe i que la gent t'escolti.

I què has descobert fent tots aquests bolos?

Que té moltes coses gratificants, però que no és fàcil, que és molt cansat, cosa que no m'esperava… Estic vivint un estiu molt tranquil, en el sentit que només vaig a tocar, descanso i torno a tocar. Res que s'assembli a la vida del rock! A més, sent tres persones hem d'estar al màxim.

Deveu haver viscut coses divertides.

Quan vam arribar al camp de futbol de Jorba ens vam trobar que hi havia un tractor amb un remolc i que a sobre hi havien muntat l'equip! Cada cop al·lucinem més: fa només uns mesos tocàvem en bars on de vegades només hi havia tres persones i ara és una bogeria.

I què ha passat?

Jo crec que el que ha passat és que s'han alineat els planetes. D'una banda hi ha hagut el nou boom de la música en català, que té molt a veure amb el folk; i de l'altra, hi ha hagut Jenifer , que no sé què té que agrada tant. Tampoc t'ho sé explicar gaire bé, però la gent hi ha connectat molt. Però, exactament, no t'ho sé dir: si ho sabés, ho faria sempre!

Jenifer és divertida, però jo hi trobo un punt seriós.

Suposo que la pots rellegir de moltes maneres. Però, sincerament, quan la vam fer una tarda fent unes cerveses ens va fer molta gràcia. Vam pensar que seria una cançó que la tocaríem un parell de vegades com una broma i ja està.

Com es va fer la cançó?

En Joan tenia una línia d'acords, va sortir la frase "les anxoves de l'escala" i vam pensar que podíem parlar d'alguna cosa de Catalunya. I vam començar a fer frases, les que comencen per "Jo, que…" i després vam dir "I ara què?... Enamorat d'una choni de Castefa!"

Reaccions des de Castelldefels?

L'única reacció és que no hi hem fet cap bolo! [Riu] Molta gent d'allà ens ha preguntat si hi aniríem a tocar. La majoria de la gent s'ho pren bé, i fins i tot algunes chonis s'ho prenen bé. M'ho han dit.

"Jo que tinc somnis eròtics amb en Jordi Pujol"… Us n'ha dit res?

No, en Pujol no. Però l'altre dia entrevistaven Francesc Homs a la ràdio i va dir que ens coneixia i que li agradàvem tant. El sector convergent suposo que s'ho pren amb ironia, això! Cadascú llegeix el que vol, amb aquesta cançó.

A mi m'agrada Instants de complaença : "Qui no ha llançat mai pedres i ha amagat la mà…"

És una mica més seriosa. Diu que s'han de buscar els petits moments de felicitat i no la felicitat com a concepte.

Tens por de ser un grup d'una sola cançó?

Suposo que en part sí, però cada vegada hi ha més gent que ens segueix per altres cançons, no només per Jenifer . I que ens diuen que Jenifer és la pitjor que tenim… És innegable que hi ha molta gent que ve als concerts per aquesta cançó, però també tenim gent que se sap totes les altres. Baixarem de públic, esclar, però crec que tindrem una mica més de recorregut.

Trobo que tots els grups catalans d'ara teniu en comú un estil molt propi i que no teniu complexos a l'hora de tocar i explicar històries.

És veritat que ara hi ha un estil molt de Catalunya. Abans el rock català era rock en català i ara tenim un punt diferent de la resta, un punt folk, un punt costumista a les lletres, tot i que no m'agrada gaire aquesta paraula. I és molt reconeixible i aporta coses. I és menys política.

Potser abans cantar en català era fer política encara que no volguessis .

Sí. Ara està tot normalitzat, jo canto en català i no tinc per què reivindicar res, és la meva llengua, canto i punt, i t'explico com vaig a comprar el diari.