Publicitat
Publicitat

SEGON ANIVERSARI DEL CAS PALAU

Avui fa dos anys que es va destapar l'escàndol i un que es va xifrar el frau en 35 milions

Simfonia de la impostura cultural

El 23 de juliol és una data que el món de la cultura hauria de seguir recordant entre la vergonya i la indignació, perquè correspon a l'aniversari del cas d'impostura intel·lectual més delirant dels que hi hagi pogut haver des que la cultura es constitueix com una activitat social a favor de la promoció, el desenvolupament i la transmissió del coneixement. Avui fa dos anys que la policia va revolucionar el Palau de la Música Catalana i va destapar un nucli de corrupció que fins llavors havia rebut les lloances i els aplaudiments generals. Avui també fa un any que vaig presentar les auditories que van elevar el frau a més de trenta-cinc milions d'euros, davant dels dos milions que l'Agència Tributària i la fiscalia pensaven que constituïen l'apropiació indeguda origen de la intervenció.

Dos anys des que es va destapar l'escàndol, tres anys si comptem des del moment que s'inicien les investigacions, i no obstant això els autors segueixen fent vida normal, si exceptuem el passeig mensual pels jutjats dels tres més coneguts. D'altres que els haurien d'acompanyar, ni això fan.

Tapadora de negocis foscos

Una de les institucions més representatives i més estimades del sistema cultural català va ser utilitzada durant desenes d'anys com a tapadora de foscos negocis i transaccions fraudulentes per uns personatges roïns, sense que indicadors de gestió que cantaven als quatre vents fossin interpretats per qui ho havia de fer, que a més tenia l'obligació de fer-ho. Uns personatges als quals ni els importava ni tenien la més petita idea del que és la cultura musical en la tradició d'una societat que vol ser moderna, i que congregaven al seu voltant aduladors que de vegades han presumit d'estrategs de la cultura. La cultura, convertida en instrument de bergants per aprofitar-se dels que hi creuen fermament i la consideren una necessitat i no un luxe, va desafinar durant anys, i en realitat va servir per compondre comptes en pentagrames suïssos, algunes tonades electorals i fins i tot alguns refilets urbanístics. Els pilars de la impostura cultural estaven molt ben cimentats.

Fa deu anys una auditoria de la Sindicatura de Comptes ja va detectar greus desquadraments en el Palau, quantificats en més de vint milions de pessetes. Aquest fet va passar sense conseqüències, tot i que és funció de la Sindicatura fiscalitzar la gestió de les entitats que es financen amb recursos públics, assabentar-ne el Parlament i, si escau, la fiscalia si de les anàlisis es dedueix que s'han produït responsabilitats comptables, tal com pel que sembla es va poder detectar el 2002.

El nostre sistema legal de repressió de les conductes corruptes és tan innocu que atenua gairebé fins a fer-los desaparèixer el retret social i el càstig que hauria de caure amb tot el pes de la llei sobre els que administrant recursos públics o privats -al Palau es van robar recursos de mecenes i de l'Estat, que és el mateix que dir recursos de tots els ciutadans- els aprofiten per enriquir-se il·legítimament o els desvien cap a finalitats més o menys ocultes en benefici de tercers, o totes dues coses alhora. Tot això confirma que les causes que van fer possible un frau tan descarat segueixen intactes. Recordem el cas Madoff, que es va descobrir en les mateixes dates, molt més complex que el cas Palau, per l'entramat d'enginyeria financera sobre el qual es va construir, i que no obstant això fa un any i mig que s'ha jutjat i els responsables del qual compleixen condemna a la presó. Hem de preguntar-nos per què això és possible als EUA i no pot ser-ho a Catalunya ni a Espanya.

La sensació d'impunitat consolida el corrupte i el fa més fort, i transfereix el missatge al ciutadà vulnerable que això -la corrupció- és el normal i que en una realitat transformada pel cinisme social l' anormal és el mateix ciutadà perplex. I no obstant això la corrupció és una de les conductes antisocials més greus de les que minen la democràcia, propicien l'ascens dels aprofitats, destrueixen recursos públics que haurien de cobrir necessitats, trenquen el principi d'igualtat d'oportunitats, introdueixen ineficiències greus en l'economia que dissuadeixen la competitivitat, soscaven la confiança i la legitimitat del bon govern i, finalment, ens apropen als països de segona i ens allunyen de la modernitat.

La justícia tardana ja no és justícia, es clama en el món del dret. I la nostra funciona sotmesa a terminis bíblics gràcies a una perversa i intencionada escassetat de mitjans, a unes normes processals del segle XIX i a una pertinaç negativa a resoldre la situació per part dels que tenen les responsabilitats polítiques i per tant el poder per canviar aquesta realitat. El nostre sistema fa aigües pertot arreu, és molt a prop de la justícia estamental de l'Antic Règim, la que discrimina els poderosos dels ciutadans amb dilacions gairebé absolutòries (ai, la prescripció!) a càrrec dels grans despatxos per als primers, mentre que als segons se'ls reserva la dura lex .

I malgrat tot, agradi o no, la resposta ha de seguir sent més música, més art, més ciència, més investigació, més educació… en definitiva, més cultura i més transparència com a motor de pensament, agent de transformació i compromís social, viver d'idees, plaer dels sentits, malson de corruptes, integració de voluntats d'un país i moltes coses més. Però no oblidem mai que perquè aquest cant coral tingui èxit és convenient recuperar el sentit crític i social de la cultura i, esclar, desemmascarar els impostors abans que ens desafinin la peça.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT