Publicitat
Publicitat

Carreteres secundàries

Sísif a Sirte

Desorientació Un debat sobre periodisme a Madrid ens fa reflexionar sobre el malestar que produeix la dificultat per entendre el món malgrat que cada vegada hi ha més informació. La paradoxa s'ha fet visible en la guerra de Líbia, on l'allau d'imatges i el seguiment en directe dels fets es barregen amb el desconcert sobre les responsabilitats i el futur del país

Fa uns dies vaig assistir a Madrid a un debat sobre el periodisme solidari. Es discutia què podia fer el periodisme per donar a conèixer la pobresa al món i ajudar a millorar-la. Aviat, però, el debat va agafar un to apocalíptic, de final d'època, i la cosa va derivar en una mena de catarsi col·lectiva en què, si ho haguéssim de resumir en una frase, la pobresa del tercer món és un camí de roses al costat de l'amargor, el desconcert, la frustració i el malestar propi, del qual el periodisme té una part important de responsabilitat.

El que em va semblar entendre de les queixes que expressava l'audiència present a la sala és que el que ens desconcerta no és tant la falta d'informació, la manipulació o l'engany, la censura o la falta de qualitat, sinó la dificultat per convertir l'excés en alguna cosa sòlida. La paradoxa de tenir-ho tot a l'abast, de veure-ho en directe, a l'instant, i repetit una vegada i una altra i no acabar-ho d'entendre, perquè quan ho volem atrapar descobrim que es desfà per totes les costures, és una maionesa tallada, un puré impossible de solidificar: "pensament líquid", com diu el filòsof Zygmunt Bauman. D'altra banda, tenim tant soroll al cap que resulta pràcticament impossible concentrar-se, teixir una mínima idea coherent, una idea pròpia, perquè quan et sembla que estàs a punt de fer-ho un nou principi d'idea et distreu i acaba, també, engolit per una allau sense fi.

Així, a mesura que s'anaven produint les intervencions del debat tenia la impressió d'assistir a l'escenificació d'una mena de mite de Sísif de la modernitat, amb el periodisme i la comunicació com a principals protagonistes. I que les xarxes socials, el Twitter i tota la parafernàlia d'iPhones, ordinadors i telèfons mòbils que participaven activament del debat enviant senyals aquí i allà des de la sala i rebent-ne també constantment de l'exterior, vés a saber amb quina finalitat, repetien l'experiència tràgica de Sísif, l'heroi clàssic castigat a aixecar una enorme pedra i arrossegar-la fins al cim d'una muntanya una vegada i una altra per veure-la rodolar després quan queia pendís avall. "Al final d'aquest llarg esforç -escriu Albert Camus-, mesurat per l'espai sense cel i el temps sense profunditat, aconsegueix la meta. Sísif mira aleshores com la pedra davalla durant uns instants cap aquell món inferior des del qual caldrà remuntar-la fins als cims. Torna a baixar a la plana".

Manuel Vicent descriu d'una manera magnífica i molt mediterrània aquesta repetició absurda. Ho fa a la piscina de la platja de la Malvarosa, quan el saltador puja una vegada i una altra al trampolí en una demostració que vol impressionar les noies però que acaba derivant en un càstig, un acte sense finalitat: el salt i l'ascensió convertits en un gest inútil. El Roto tracta el mateix tema amb una imatge contundent: un home parla per telèfon davant d'un ordinador obert. "Gràcies a les noves tecnologies m'informo al segon i oblido a l'instant", diu el text.

Reflexions necessàries

Les últimes setmanes han passat algunes coses al món i al nostre país d'una importància enorme, coses com el final de la violència d'ETA i la mort de Gaddafi. Són qüestions que ens obliguen a reflexionar sobre temes tan importants com la guerra, la violència terrorista, la justícia, la democràcia, la revolta. Però la impressió general -impressió manifesta a l'esmentat debat a Madrid- és que les coses importants sobre les quals ens interpel·len aquests fets acaben diluint-se, agitades per una allau d'emocions, d'imatges, d'informacions, una mena de fangueig cerebral que tan aviat com entra pels ulls o per les orelles se'n va per l'estómac.

Si agafem, per exemple, el cas de Líbia, hi veiem una seqüència segons la qual primer hi ha una revolta popular i després l'OTAN hi intervé militarment amb l'objectiu, diuen, de protegir la població civil amenaçada per Gaddafi. Finalment, hi ha una guerra i l'acte que hi posa fi és el linxament de Gaddafi en mans dels soldats del Consell de Transició, després que dos avions francesos aturessin amb míssils el comboi que fugia de Sirte.

El que ha passat a Líbia, doncs, ho té tot perquè se'n faci un debat i se'n treguin conclusions i responsabilitats sobre el món on vivim. El debat sobre la "guerra preventiva" o la "guerra justa" (la "ingerència humanitària", com diuen els francesos, o la "responsabilitat de protegir" -R2P-, com diuen els nord-americans). També el debat sobre la democràcia i l'encaix de l'islam en el món d'avui. Ja ha explicat l'historiador Eugene Rogan que als països àrabs els islamistes guanyaran qualsevol elecció lliure i justa que se celebri al final de les revoltes. Les responsabilitats i els interessos també nostres amb la dictadura. Amb la mort de Gaddafi, "els governs occidentals poden respirar tranquils", escriu un comentarista del Foreig Policy, que no vol ni imaginar el que podria sortir si es fes un judici públic. El paper del Tribunal Penal Internacional. La pràctica dels assassinats selectius com va passar amb Bin Laden -amb Obama parlant de la voluntat divina!- i passa cada vegada més al Iemen i a Somàlia.

Però tot això no ho podem atrapar, convertir-ho en un debat mínimament sòlid. Les imatges són massa fortes: Gaddafi agonitza entre la massa, el veiem com intenta parlar ple de sang al rostre, oscil·lem entre si mirar o deixar de mirar, dubtem si està bé el que veiem, si en gaudim, si s'ho mereix -el malparit-, si potser hi hauria d'haver un judici... Escalem la pujada, la pedra cau, tornem a baixar a recollir-la, no parem.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT