Publicitat
Publicitat

Tribuna

Solidaritat, un rumb segur

En els últims temps les comparacions entre el procés sobiranista i els mitjans de transport han estat constants entre els articulistes de casa nostra. Així, mentre el president Mas ja té el "timó" a la paret (crec que ha pogut pagar els visos per instal·lar-l'hi), Salvador Cardús parla de l'Estatut com a "via morta". Efectivament. És significatiu, penso, que l'amic sociòleg també hagi dit en un article ( Dalt del tren , ARA, 27-2-2011) que l'independentisme finalment hagi "pujat al tren". Cardús hi ironitza sobre les acusacions que han fet des d'ERC a l'independentisme "exprés" acusant els republicans de fer "una maniobra de distracció per no haver de confessar que no es té ni la més remota idea de com arribar-hi!" I ara, de la deriva de Joan Laporta, què en podríem dir? Això. Que marxa d'un vaixell ben dirigit a un sense rumb. D'un que ha presentat una llei de declaració d'independència a un que fa pinya amb el PSC-PSOE a les diputacions i assisteix als homenatges a Samaranch.

No deixa de ser cert, però, que la falta d'un full de ruta és una acusació que sovint es fa als independentistes. Amb justícia, ¿se li pot fer a Solidaritat Catalana per la Independència? L'altre dia m'ho insinuava un conegut jurista sobiranista a qui vaig preguntar si coneixia les dues primeres proposicions de llei que ha presentat SI al Parlament. En respondre'm que no, n'hi vaig enviar una còpia. La seva trucada posterior per qualificar-me-les d'"impecables" i "intel·ligents" em van sonar a música abans que m'etzibés com a finale allegro : "Si això és un full de ruta!" Ves per on… A poc a poc i bona lletra.

No hi ha ningú a SI que no la vulgui, la unió independentista. La prova és que a les eleccions del 28-N, per primera vegada, sis grups polítics s'haurien posat d'acord per formar coalició per fer una sola candidatura. Ara, com molt bé diu un conegut blogaire, anar a formar candidatura amb Jordi Portabella per a les municipals de Barcelona és de tot menys buscar la unitat independentista. És una cosa que defineix -amb perdó- com a "salvaculisme". Qui observi les evolucions dels republicans en els últims temps veurà que hi ha una desvinculació important del discurs independentista i una dinàmica continuista respecte a l'anterior fase que li va costar 400.000 vots. Un fenomen que Víctor Alexandre defineix com a "lampedusià". Hi ha molts senyals que ens indiquen que la "unitat independentista" que preconitzen els d'ERC no és més que un últim esforç per salvar una nau que, recordem-ho, fa set anys que fa el que cap força independentista del món ha fet: lligar el seu destí polític -a les diputacions, a la Generalitat i a l'Ajuntament de Barcelona- a un dels seus oponents nacionals més aferrissats.

Alexandre veu el rumb d'ERC en termes molt més crus: "…la direcció d'Esquerra, tothom ho sap, no ha fet res, absolutament res, per la independència de Catalunya en els set anys que ha estat al govern. Al contrari, amb la seva aliança amb el nacionalisme espanyol, ha enfonsat el país, l'ha estafat prometent-li un acord de finançament megagalàctic i ha fracturat l'independentisme". A qui pot estranyar, doncs, que un exsenador d'aquest partit en demanés la "refundació" la setmana passada? Alexandre va més enllà i blasma els intents que està fent ERC per "engolir" Reagrupament i Solidaritat, segons diu "per poder-los dinamitar des de dins, després d'haver-los blasmat, difamat i estigmatitzat". Significativament, aquesta voluntat només l'ha aconseguida amb Reagrupament, que s'ha fos com un glaçonet als braços del Sr. Portabella, soci de molts anys de Clos i Hereu. Al marge d'aquestes maniobres confuses queda Solidaritat, que s'erigeix en la més ferma garantia d'una estratègia sòlida per la independència d'aquest país.

La funció que exerceix SI, per tant, és vital. És l'opció política catalana que té els dos ingredients bàsics per liderar el moviment d'alliberament nacional del nostre país. Té un full de ruta. I té l'empenta i la valentia necessàries per dur-lo a terme. SI porta la lluita per la independència de l'única manera que pot ser: sense quarter. Com ho va ser la de Sajudis a la Lituània del 1989 o la de l'inicialment raquític moviment independentista eslovè pocs anys després.

Com em va dir ahir mateix un adherit del Baix Empordà, "si Solidaritat no l'haguéssim creat al juliol, l'hauríem de crear avui". Perquè està realitzant una labor que no està realitzant ningú, ni sembla que ningú tingui intenció de realitzar. Penso que estem fent una feina absolutament necessària per portar algun dia aquest país a la independència. Qui havia dit que això era fàcil? Clivellem en les contradiccions existents, ens fem incòmodes, removem les consciències. Si cedíssim als qui no han res fet per l'independentisme efectiu, sí que estaríem contribuint a fer una fractura. I penso que la percepció d'aquesta fermesa és justament l'element que fa de Solidaritat la gran esperança per al futur.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT