Taiwan vol estabilitat amb la Xina
L'estabilitat és la gran guanyadora de les eleccions presidencials de Taiwan. En temps de crisi els arguments sobiranistes no han convençut un electorat que vol evitar boicots econòmics i militars.
PEQUÍNMa Ying-jeou, líder del partit nacionalista Kuomintang i actual president de Taiwan, va ser reelegit dissabte en un aval de les urnes als vincles comercials amb la Xina. Ma Ying-jeou renova el seu mandat després de derrotar el principal partit opositor, el Partit Demòcrata Popular (DPP), i s'encarregarà de mantenir el preuat statu quo que governa les relacions a través de l'estret de Formosa. L'objectiu és anar encara més lluny en les bones relacions amb el continent que han caracteritzat els quatre anys del seu mandat.
Es podria dir que Taipei i Pequín ara estan benavinguts. En temps d'inestabilitat econòmica, un estat com Taiwan, que disposa d'un sistema que depèn de les exportacions, no pot jugar a fer-se el valent i apostar per la independència i abandonar el creixent intercanvi comercial que comparteix amb la segona economia del món.
Els canvis en les relacions són evidents. Des que Ma Ying-jeou és al poder s'han aixecat prohibicions que s'havien mantingut durant sis dècades, com la de no permetre cap intercanvi directe -postal, aeri o marítim- entre les dues parts per acabar desembocant en una dependència econòmica en què la Xina ha superat els Estats Units com a principal soci comercial de Taiwan.
El creixent descontentament i preocupació causats per les conseqüències socials i econòmiques de l'augment del preu de l'habitatge i de les desigualtats havia ajudat el DPP a dibuixar el seu argument polític per destronar el Kuomintang. Però les seves raons no han estat prou potents per convèncer una població que gaudeix de la tranquil·litat de no viure sota les amenaces de la Xina.Una filera de míssils xinesos continuen apuntant contra Taiwan per evitar la proclamació formal de la independència.
Pau i competitivitat
L'economia mana i Ma Ying-jeou ho va saber deixar clar durant la campanya electoral quan va afirmar que donar suport a les seves polítiques de relació amb Pequín "incrementarien la competitivitat de Taiwan".
Una relació d'amor-odi amb la Xina continental és precisament el que divideix tant la classe política com la societat taiwanesa. El 1992 Taiwan i la Xina van arribar a un consens pel qual donaven suport al principi d'una sola Xina ideat per Pequín. Complir amb aquest principi sense sacrificar una clarament diferent identitat taiwanesa -que s'ha anat fent a si mateixa des que el Kuomintang va quedar relegat a l'illa de Taiwan després de la guerra civil xinesa el 1949- és una de les màximes filigranes a les quals s'enfronta la classe política taiwanesa.
Un repte que també es contagia a la comunitat internacional, en especial als Estats Units, que volen mantenir el seu suport a Taiwan sota una fórmula que no incomodi la Xina. En aquest context d'equilibris i desequilibris, apostar per l'argument de Ma Ying-jeou de mantenir l'statu quo semblava l'única opció viable per a un Taiwan lligat de peus i mans.
El DPP denuncia que els vincles que revitalitzen l'economia nacional disminueixen la seva autonomia i els fa més dependents econòmicament del que, a més, és un govern dictatorial. Fet que també pot desembocar en un desgast de les llibertats polítiques pròpies del seu sistema democràtic.
Taiwan no pot ser autosuficient i, sense les bones relacions amb la Xina, estaria condemnant-se a un aïllament de la comunitat internacional encara més fort. Amb l'actual sistema s'assegura que, ja que se li han negat les relacions diplomàtiques amb la llarga i creixent llista de països que li han retirat l'estatus de nació a canvi de poder tenir bones relacions amb el govern de Pequín, almenys a la Xina pugui tenir una porta a l'exterior.
