El 3 de novembre una dona tibetana es calava foc mentre cridava en favor de la independència i la llibertat del Tibet. Enmig d'una cadena d'immolacions que desafien la repressió xinesa des de fa setmanes, s'uneix a una llarga llista d'onze persones -monjos i monges budistes- que s'han immolat des del mes de març, molts mentre aixecaven la bandera tibetana, prohibida pel règim xinès. Només en el mes d'octubre cinc tibetans han fet servir aquest mètode extrem de protesta.
Com a mínim sis immolacions han resultat fatals, si bé l'hermetisme del règim xinès en els afers del Tibet no permet donar el nombre precís de víctimes mortals. La majoria s'han produït al voltant del monestir de Kirti, a la regió tibetana de Ngaba -Sichuan-, assetjat des de fa més d'un any per l'exèrcit xinès i situat a pocs quilòmetres de la megalòpolis de Chengdu, estendard del progrés econòmic xinès. Mentrestant, Lhasa, la capital històrica, viu aterrida sota una mena de llei marcial imposada ara ja fa tres anys i mig per Pequín, far econòmic del planeta, amb la intenció de controlar les rebel·lions tibetanes.
Una arma política internacional
Com s'explica aquest dantesc sacrifici tibetà? La immolació com a arma política va néixer el 1963 amb el monjo vietnamita Thich Quang Duc, en protesta contra la repressió que patien els budistes pel règim de Saigon. El van seguir d'altres com el basc Joseba Elosegi, que el 1970 es va calar foc davant el dictador espanyol durant un campionat de pilota a Anoeta. Fa menys d'un any el tunisià Mohamed Bouazizi amb les seves flames va encendre la Primavera Àrab del 2011, que ja ha aconseguit ensorrar quatre règims dictatorials.
Al Tibet la immolació és estranya en la seva tradició cultural. El suïcidi es contradiu amb les ensenyances budistes i la seva estigmatització social és rotunda. Tanmateix, el debat filosòfic s'ha obert a l'Índia i molts opinen que aquest activisme tibetà és compatible amb la no-violència o ahimsa gandhiana del Dalai-lama. La paradoxa rau en el fet que l'individu se sacrifica per demostrar que el seu poble és viu. Les teies humanes són sacrificis, transformats en herois de la causa tibetana.
Un atac al silenci
Ningú dubta que aquestes torxes del Tibet expressen tota la frustració de l'oblit que pateix el conflicte tibetà, silenciat pels interessos econòmics. Les democràcies europees immerses en la seva profunda crisi econòmica aparentment ni ho senten, ni ho veuen i ni en parlen; massa ocupats a captar inversions i vendre bons a la Xina. Confiem que els nostres principis no s'hagin posat a la venda també.
No tot són flors i violes per a la Xina. Els últims temps les revoltes populars se succeeixen a les regions habitades per tibetans, uigurs i mongols -que sumen la meitat de la superfície de la Xina-. I Pequín prova de controlar per tots els mitjans el seu flanc més vulnerable: el Tibet. La recepta no canvia des de fa dècades: colonització accelerada i repressió, com demostra l'incessant empresonament d'intel·lectuals tibetans.
El responsable xinès
Zhang Qingli, del cercle íntim de Hu Jintao i secretari del Partit Comunista al Tibet fins fa dos mesos, ha estat responsable de la pitjor onada repressiva de les últimes dècades, i el seu successor, Chen Quanguo, ja ha decidit augmentar la presència de soldats als carrers de Lhasa en previsió d'un hivern d'alta tensió. Al mateix temps, el vicepresident xinès, Xi Jinping, va declarar a Lhasa al juliol que volia "esclafar el separatisme tibetà". Mentrestant, el Tibet crema enmig d'una tràgica espiral d'(auto)violència de final imprevisible.
