Timbals de guerra tuaregs
El 18 d'octubre, el governador de la regió de Kidal, al nord de Mali, presidia un acte de benvinguda als guerrers tuaregs que havien estat lluitant al costat de Gaddafi. Però només van decidir assistir a la cerimònia els de la tribu dels imghads, mentre que el gruix de la resta dels retornats, els que pertanyen a les tribus dels ifoghas i els chamanamasses, van decidir desplaçar-se i repartir-se pel nord-est de Kidal sense fer cas de la crida de les autoritats de Mali. També al Níger, els homes blaus comencen a reagrupar-se després d'abandonar una guerra que ja no és la seva.
Segons fonts de la premsa de Mali, un dels caps guerrers retornats és el comandant Agali Alambo, un antic cap rebel refugiat a Líbia el 2009. Se'l podia trobar al març instal·lat en una luxosa residència del barri Ben Atxur, a Trípoli, dedicat a la feina de reclutar combatents per lluitar al costat de Gaddafi a canvi d'una bona paga -uns 4.570 euros mensuals-. El 21 d'agost, però, quan els insurgents van arribar a la capital, Agali Alambo va agafar el camí del sud i 15 dies després arribava a Agadez, des d'on faria el penúltim servei al seu antic patró. Aprofitant el camí que ell mateix havia obert, es va encarregar d'escortar i salvar dels perseguidors el fill de Gaddafi -Saadi, el futbolista- fins al Níger.
"Com a cap tuareg que sóc -va declarar Alambo a Le Figaro- aconsello als meus germans que s'han replegat amb els gaddafistes que negociïn per evitar el combat. El règim s'ha enfonsat. A partir d'ara que cadascú miri per ell mateix".
La caiguda i mort de Gaddafi ha provocat el retorn de milers de combatents tuaregs als seus països d'origen. Alguns d'aquests soldats són mercenaris que han estat al Líban durant les revoltes, però bona part dels retornats -uns dos mil- integraven els cosos d'elit de l'exèrcit gaddafista.
El Sahel, una regió conflictiva
L'arribada de tots aquests combatents, ben armats i entrenats, posa encara més tensió en una de les regions més conflictives del món -una zona grisa, descontrolada, de 6.000 km. A més d'allotjar els santuaris d'Al-Qaida del Magrib Islàmic, s'hi ha de sumar el bandolerisme, el tràfic d'armes i drogues, com també la indústria del segrest convertida en una de les maneres més exitoses de guanyar diners per part de tots els grups que controlen la regió i que tenen la xarxa com a client principal.
Els dos cooperants espanyols i la italiana que van ser segrestats als camps saharauis el mes passat van caure en mans d'aquesta xarxa, cosa que també els va passar als catalans de la Caravana Solidària segrestats a la carretera de Nuadibú i entregats a Al-Qaida el 2009.
Els tuaregs, encara que dividits i enfrontats entre ells per culpa de la complicitat d'algunes tribus amb els governs que els han perseguit i derrotat, sempre han aspirat a tenir un estat propi. Des dels 60, han protagonitzat diversos aixecaments que sempre han acabat en derrota. Alguns analistes expliquen que el replegament tuareg recent podria portar a una nova revolta i que l'anhel comú d'un estat podria ser suficient per congelar les seves diferències. El fet que hi hagi milers d'armes descontrolades com a resultat de la revolta líbia -inclosos els míssils tipus Sam7, capaços de fer caure un avió comercial- fan que els més alarmistes parlin d'aquesta regió del Sahel com d'un possible nou Afganistan i la vegin com el ferment de l'africanització d'Al-Qaida.
