Crònica 13/01/2011

"Tots aquests anys són viscuts de regal"

Lara Bonilla
3 min
MariviPer, LHerminia

El primer ronyó li va durar quatre anys i mig. Cotte Legaz tenia 29 anys quan va rebre el primer trasplantament. Era el 7 de febrer del 1989. Feia només un any que havia tingut a la seva filla Pilar i portava un any fent diàlisi per una insuficiència renal crònica que li van diagnosticar quan estava embarassada. "Tornes a néixer. És un regal meravellós que et fa algú que no et coneix i que acaba de perdre a un familiar. Estàs eternament agraïda". Sense aquell donant de ronyó anònim no haurien estat possible els dos trasplantaments més que vindrien després.

A diferència del primer, els dos següents van ser donants vius: la seva mare i la seva germana. El segon ronyó el va rebre de la seva mare. Era el 28 de gener del 1998. Les sensacions també són diferents. "Quan vaig entrar al quiròfan, la preocupació ja no era jo. Penses que si ha de passar alguna cosa, que no sigui al donant, perquè no deixa de ser algú que se sotmet a una operació", explica la Cotte.

El motor que li faltava

Aquest segon ronyó va durar més: vuit anys. Quan va fallar, el seu marit es va oferir com a donant però la germana de la Cotte, Mariví, era una candidata més compatible. La intervenció va ser el 17 de maig del 2006 a l'Hospital Clínic. Ara la Cotte té cinc ronyons. Els dos seus i els tres trasplantats. Però només en funciona un, el de la seva germana. A la Cotte no li passa pel cap un nou trasplantament. "Sempre penso que aquest ronyó serà per sempre. Ni vull ni em puc plantejar que n'hi haurà un altre. Visc dia a dia".

Per a la Mariví, que fa anys que és donant d'òrgans, donar un ronyó a la seva germana va ser un gest d'absoluta normalitat. "He tingut la sort de poder-li donar el motor que li faltava. Ella ha recuperat la vida i a mi no m'ha canviat la meva". El nombre de donants morts ha baixat. No només per la davallada dels accidents de trànsit, sinó perquè les xifres de negativa a la donació continuen mantenint-se en un 20%. "Ser donant d'òrgans hauria de ser moralment obligatori", diu la Mariví.

Per a Hermínia Coloma va ser la diferència entre la vida i la mort. El seu va ser un trasplantament de codi zero. Tenia 47 anys, dos fills adolescents i només unes hores per rebre un fetge. Va ingressar a la una del migdia i a les quatre ja hi havia un donant. Era el 6 de juliol del 1998. La data mai s'oblida. Un protector d'estómac, que ja ha estat retirat del mercat, li va provocar una hepatitis de la qual no es recuperava. Des de llavors, cada 6 de juliol segueix el mateix ritual. Surt a comprar una espelma, una d'especial, i l'encén fins que la flama es consumeix sola. És el seu particular homenatge al donant anònim i a la seva família. "El meu donant és el meu amic i el porto sempre amb mi i, si pogués, li diria a la seva família que no està sola perquè sempre estic amb ells", diu l'Hermínia. Com a receptora, les sensacions són contradictòries. "Saps que el donant hauria mort igual però no pots evitar pensar que hi ha tota una família plorant mentre la meva és feliç perquè m'ha recuperat".

Esport com a teràpia

L'Hermínia presideix ara l'Associació Esportiva Catalunya de Trasplantats per promoure la pràctica de l'esport i formar entrenadors especialitzats. "Hem d'acabar amb la idea que els trasplantats som malalts. Som pacients actius però tenim els efectes de la medicació", diu l'Hermínia. Ella pren fins a quinze pastilles diàries, la majoria immunosupressors. Però això no li ha impedit fer esport. "Amb l'exercici físic, hem notat que el trasplantat visita menys el metge i es pal·lien molts sentiments d'angoixa".

Quan es va recuperar, l'Hermínia va voler veure un vídeo d'un trasplantament hepàtic. Al veure el moment de l'extracció, els seus fills van dir: "Mira, aquests serem nosaltres!" Tenen molt clar que ells, un dia, seran donants d'òrgans.

stats