Publicitat
Publicitat

Patrícia Gabancho:

"La Transició va ser una enganyifa col·lectiva"

Partits polítics "Han defensat la seva cadira i s'han convertit en màquines electorals" Assemblea de Catalunya "Eren reunions manipulades pel PSUC" Independentisme "Hem perdut trenta anys, no hem avançat gens des de la Transició"

La periodista i escriptora Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) va arribar a Catalunya el 1974. Tenia 22 anys, venia d'una Argentina convulsa i anhelava viure la mort de Franco. S'acabava de treure el títol de periodista i volia "ficar el nas en els processos històrics". Va acabar participant en la fundació d'Esquerra Nacional i va viure la Transició en primera persona. Tot allò que veia i vivia ho va anar apuntant en lletra petita en fulls quadriculats. Ara ha decidit recuperar aquella crònica de dos anys intensos i convertir el quadern escrit a "cop calent" en un llibre. A la intempèrie. Una memòria cruel de la Transició catalana (1976-1978) (Columna) és, segons Gabancho, el testimoni àcid d'un procés de derrota.

Per què ara, quan han passat més de trenta anys, ha decidit treure de l'armari el quadern de memòries escrit en plena Transició?

El vaig escriure per esbravar-me i perquè escriure les memòries als 80 anys pot ser un problema, perquè ja no t'enrecordes de moltes coses. Si el publico ara és perquè ara s'està posant en qüestió la Transició. Jo hi volia afegir els meus coneixements. A la Transició no només es va pactar. Els partits parlamentaris van desmobilitzar conscientment la societat. Hi va haver una enganyifa col·lectiva. La gent volia tocar el cel i els partits parlamentaris van prometre que el tocarien.

Qüestiona com es va fer la Transició?

Jo crec que no es podia anar més enllà en aquell moment, es va fer el que s'havia de fer. Però no calia l'engany i no calia la desmobilització. No calia instaurar aquesta política representativa de vine'm a votar cada quatre anys i no preguntis. No calia que ens diguessin que això era la cinquena meravella del món. És veritat que es va fer una Transició sense gaire sang i sense gaire conflicte. Però no es va desmuntar prou l'esquema franquista i des de Catalunya es va consolidar un tipus d'estat que ens era perjudicial.

Quines conseqüències va tenir?

Avui la societat torna a estar tan mobilitzada com aleshores, però ens ha costat tornar a aquell nivell d'organització. I l'objectiu actual, amb plataformes com Barcelona Decideix, és el mateix, guanyar espais de llibertat. Hem perdut trenta anys, no hem avançat gens des de la Transició. La Transició es va fer de manera que no hi hagués ni massa esquerra ni massa nacions. I això és el que vam comprar els catalans.

Es pot fer un paral·lelisme entre el moment actual i el que es viure durant la Transició?

Sí. La manifestació de l'11 de setembre del 1977 [Gabancho era membre de la comissió organitzadora] és pràcticament igual que la del 10 de juliol de l'any passat. La discussió és exactament la mateixa: quin lema hi posem? En aquell moment, la meitat dels partits dèiem "Jornada de lluita per les llibertats nacionals". Els equips parlamentaris deien que ni jornada de lluita ni res. El 10 de juliol alguns partits dèiem "Dret a decidir, som una nació". Uns altres partits no volien cap lema.

La societat està mobilitzada com aleshores. Però els partits polítics no han canviat en 30 anys?

Fan el mateix. Abans eren més idealistes, perquè era gent que començava una tasca política o venien de l'antifranquisme. Però estaven també conquerint estatus. Van dir: "La política ara és nostra. Aneu-vos en a casa". I aquí és quan comença la falsedat perquè havien de defensar la seva cadira i es van convertir en màquines electorals.

Quins mites fa caure al llibre?

Jo no tenia mites perquè acabava d'arribar. No tenia referents. Vaig escriure el que veia. El senyor Lluís Maria Xirinacs, per mi, era un tossut colèric. Si no li donaves la raó, se n'anava i et deixava amb la paraula a la boca. L'Assemblea de Catalunya eren reunions que duraven tot un dia, ningú canviava d'opinió i estaven a manipulades pel PSUC. L'independentisme estava exactament igual com ara. Eren partits molt petits, atomitzats, i barallats. ERC no era independentista.

S'enfadarà algú?

He tingut la prudència de matisar. He anat intercalant paràgrafs en què matiso i contextualitzo, perquè la gent no pensi que continuo sent aquella jove radical i esbojarrada.

Així doncs, no pensa igual que fa trenta anys?

He madurat i ara penso que érem radicals i dogmàtics. Si haguéssim guanyat quina revolució hauríem fet, si no en teníem ni idea? Teníem quatre o cinc tòpics o tòtems i poca cosa més. Jo no m'hi reconec gaire. Hi ha expressions que penso: buf, que passats de voltes que anàvem.

Per exemple?

El tema de la lluita armada. Teníem una mirada molt comprensiva amb ETA i no ens plantejàvem el terrorisme des del punt de vista moral.

Alguns dels polítics que surten al llibre continuen en actiu. Ells també han evolucionat?

Queden en Rafael Ribó i en Jordi Pujol. Mantenen la coherència, amb idees més matisades. En Pujol recentment s'ha declarat independentista i no ho ha fet des de l'emoció, sinó amb arguments. Ha estat coherent.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT