Després de gairebé 20 anys, s'ha trencat el somni de les generacions joves de gaudir d'una situació laboral més bona que la que hereten dels seus pares. Les reformes que uns defensen per haver salvat Espanya del rescat financer d'Europa, altres les veuen com les culpables d'una sostinguda pèrdua de drets en l'àmbit del treball, sobretot en l'últim any. El lema que lluiran els sindicats majoritaris a la manifestació d'avui Primer de Maig -"Sí a l'ocupació, no a les retallades"- podria ser fàcilment la que van triar per a la jornada de fa dues dècades. Llavors, a l'inici dels 90, el lema d'UGT va ser "Per l'ocupació i el progrés social". Espanya i Catalunya remuntaven uns 80 molt durs -la crisi es barrejava amb l'enfortiment de la democràcia, però anaven fent camí cap a la que seria, fins al 2007, una dècada daurada des del punt de vista econòmic. L'1 de Maig, de nou, n'era un reflex, ja que el 1997 els sindicats deien: "I ara, ocupació estable". Aquesta part no es va complir, ja que els anys de bonança van ser també els del creixement de la temporalitat i el naixement de fenòmens com el mileurisme. De fet, el 2006, amb un atur del 6,3% -el Govern gairebé parlava de plena ocupació- les proclames van fer un gir i van passar de reclamar feina a exigir que fos "digna".
Amb tres anys d'intensa crisi -una de les més dures-, la situació dels drets laborals a Catalunya se n'ha ressentit. "És innegable que els treballadors, especialment els joves, ho tenen molt més difícil avui que fa deu anys", analitza el catedràtic de dret del treball de la UAB, Francesc Pérez Amorós. Malgrat que el procés de deteriorament en matèria salarial i contractual va començar abans, el professor és especialment crític amb el punt d'inflexió que marca una reforma laboral que trenca l'equilibri i manté indefinicions en temes essencials.
El retrat de la crisi
Un treballador que s'incorpora ara al mercat de treball topa a Catalunya, en primer terme, amb el drama de l'atur. En el cas dels joves, la taxa s'ha situat al març per sobre del 43,5% i la general està en el 19%. Si aquest treballador troba feina, el contracte que segurament signarà serà temporal i si té la sort d'entrar a treballar com a indefinit la indemnització en cas d'acomiadament serà més baixa. "Aquest és un dels punts criticables de la reforma, que no entra a fons en les solucions, i en comptes de decidir si l'acomiadament és car o és barat per posar-hi remei, ens quedem en les mitges tintes", critica Pérez Amorós. Es refereix al contracte indefinit que el govern espanyol pretenia que fos el revulsiu per crear ocupació estable, i que rebaixa de 45 a 33 dies la indemnització per acomiadament. No ha tingut èxit en l'aplicació, com demostren les llistes del Servei d'Ocupació (SOC). De fons hi ha també la polèmica per la reforma de les pensions, que retarda la jubilació fins als 67 anys i obliga a cotitzar dos anys més que abans -un total de 37- per rebre la pensió màxima. El mateix executiu va reconèixer que amb la reforma davallarien lleument -un 1%- les pensions del gruix dels treballadors.
Segons l'històric sindicalista de CCOO Alfons Labrador, l'executiu de José Luís Rodríguez Zapatero, obeint la pressió dels mercats, va fer un gir en les polítiques. "Semblava que d'aquesta crisi ens en sortiríem sense pèrdua de drets, però no ha estat possible", explica.
Risc de frustració
Algú va dir una vegada que el dret del treball és fill de la revolució i company de viatge de la crisi, per la qual cosa la situació actual ni és del tot nova ni s'ha d'analitzar com un fenomen sense marxa enrere. Pérez Amorós insisteix que la història demostra que els drets laborals "no és que s'hagin de mantenir, sinó que és que poden mantenir; només cal que algú els defensi".
El catedràtic creu que l'onada de pessimisme resulta, en alguns casos, "interessada" i que pot convertir-se en la pitjor de les herències de la crisi, sobretot per als treballadors més joves. "Els passotes tenen un component ideològic preocupant", conclou el professor.
El responsable dels serveis jurídics d'UGT, Francisco Neira, també fa autocrítica des de la vessant sindical, conscient que cal afrontar el repte d'arribar als treballadors -cada cop més- que estan fora del paraigua sindical. "La raó ideològica per afiliar-se s'ha superat", assegura, però alhora alerta de la necessitat de les organitzacions d'explicar-se, principalment entre els joves. Afegeix que la tendència a individualitzar cada cop més les relacions laborals, fent prevaler l'acord treballador empresari per sobre d'altres pactes col·lectius, deixa en inferioritat de forces el treballador i posa en perill la raó del dret del treball.
