Publicitat
Publicitat

CiU arrasa a Gràcia, l'Eixample, Sarrià i les Corts però el PSC aguanta als seus feus

Trias guanya gràcies als districtes més favorables

Hi ha dues Barcelones. Des de sempre. No de tipus de persones sinó de comportaments electorals. Hi ha la Barcelona més benestant i la més catalanista, que s'estén des de l'Eixample i Gràcia fins a les Corts i Sarrià, que majoritàriament vota CiU; i hi ha la Barcelona més popular i obrera, que es desplega cap a les platges i muntanyes del nord de la ciutat amb Sant Martí, Sant Andreu, Horta-Guinardó i sobretot Nou Barris, que vota PSC, amb Ciutat Vella i Sants-Montjuïc sovint inclosos. Ahir només Sants va trencar aquest guió per 250 vots de diferència i es va decantar cap al costat de la federació nacionalista per primera vegada en unes eleccions municipals.

Trias va aconseguir la victòria a Barcelona amb una única clau: arrasar en aquells districtes més favorables als seus plantejaments, doblar o fins i tot triplicar percentatge en aquests territoris, ridiculitzar el PSC enviant-lo a la tercera posició a les Corts i mantenint en bona mesura les distàncies increïbles que es van produir entre els dos partits en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. "No som el partit del 18%", va proclamar el fins ara alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, després del 28 de novembre. Però els socialistes catalans ahir, en comparació amb aquestes eleccions catalanes, només van passar del 6% al 9% a Sarrià i del 13-14% al 16% a l'Eixample i a Gràcia.

Hereu, que quan va disputar les eleccions primàries a Montserrat Tura havia de suportar unes enquestes insultants en què CiU li duplicava els regidors (19-9), va perdre ahir l'alcaldia. Inapel·lablement. Però el 15-11 no ha estat un desastre i territorialment pot donar-se per satisfet per haver salvat els mobles en aquells nuclis durs en què la federació del PSC de Barcelona també va saber-se mobilitzar en l'elecció interna. En aquests feus de Sant Andreu, Sant Martí, Horta-Guinardó, Ciutat Vella i Nou Barris, en què a excepció de l'últim districte en tots hi va haver majoria nacionalista el 28-N, el PSC ha tornat a repetir els resultats de sempre i s'ha situat com a primera força, ni que sigui per poc. I també ha deixat CiU de nou en el tercer lloc a Nou Barris, com si fos una torna del que ha passat a les Corts.

Mapa igual, alcalde diferent

És curiós com la divisió del poder territorial entre CiU i PSC a Barcelona no ha patit gaires variacions i això no ha estat suficient per evitar un canvi d'alcalde. L'empat en cinc districtes, en comparació amb totes les eleccions anteriors, comporta un mapa molt similar a les eleccions del 1995, el 2003 o el 2007. El mapa de Barcelona sempre es divideix per la mínima, 6 a 4 districtes, que el 2003 va ser 7 a 3 i que només va ser quasi del tot vermell el 1999, quan Joan Clos va humiliar Joaquim Molins per 20 a 10 regidors i per 9 districtes a 1 (sempre Sarrià). El que dóna la diferència i el que argumenta el canvi d'alcalde, doncs, són els percentatges que cada partit ha obtingut.

Trias serà alcalde i Hereu aguantarà probablement quatre anys com a cap de l'oposició, perquè CiU, com a resultat d'aquesta reviscolada socialista a l'últim tram de la batalla de Barcelona, no ha obtingut curiosament els seus millors resultats a la ciutat. Aquest pitxitxi particular continuarà ostentant-lo l'exalcaldable de CiU, Josep Maria Cullell, que el 1987 i el 1991 va obtenir 17 i 16 regidors. Però eren temps en què el PSC s'enfilava fins als 20-i-tants representants.

Regidors de districte

La distància curta entre Trias i Hereu, a banda de complicar el govern en minoria, tindrà una complicació afegida també als districtes per una promesa electoral que el candidat de Convergència i Unió no s'ha cansat de repetir en aquesta campanya electoral: els consells municipals de districte, al marge del càrrec honorífic del president i dels consellers que elegeixen directament els partits en funció de la seva representació a cada territori, seran governats per qui tingui majoria i prioritàriament per la primera força en percentatge. CiU, que tots aquests anys ha estat arraconada de Sarrià, on guanyava de carrer, vol aplicar una altra dinàmica que ara se li pot girar en contra pels resultats del PSC a la meitat dels districtes on és primera força i pot sumar majoria. La federació nacionalista, si no fa un pacte estable amb alguna de les forces de l'oposició, pot tenir un govern en minoria a Barcelona però uns regidors de l'oposició governant el territori.

El reflex dels resultats de les eleccions als districtes, en qualsevol cas, serveixen de foto fixa d'aquest diumenge però, com sempre, el seu poder continuarà sent limitat i la seva dinàmica quedarà encara molt en un pla secundari de tots els canvis immediats que s'han de produir a la banda mar de la plaça Sant Jaume amb el canvi d'alcalde. Per començar, l'alcalde serà nomenat en un ple extraordinari l'11 de juny i el mateix dia també prendran possessió els regidors. Però el que no queda tan clar és qui seran els regidors de districte, tant per aquests equilibris de majories que s'han de produir com per la dificultat dels partits de designar un regidor que visqui i conegui el territori en què ha de manar. Els veïns no acostumen a prendre's gaire bé l'arribada de paracaigudistes que s'han d'aprendre els barris que governaran de memòria gràcies al suport d'algun conseller experimentat -en algun cas nomenat vicepresident del districte- que no ha estat elegit democràticament. Encara més: aquests consellers no seran proclamats fins a l'octubre, quan es farà el primer ple de cada districte.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT