BARCELONAA la costa de Rikuzentakata, enmig del no-res, s'aixeca un pi de 30 metres. És l'únic testimoni supervivent d'un bosc de 70.000 arbres, assolat pel tsunami d'avui fa un any. Tot sol, divisa les restes d'una ciutat de 24.000 habitants: un terreny pla i quadriculat pels esquelets d'antics carrers on de tant en tant destaca una estructura fràgil.
L'11 de març del 2011, a les 14.46 (hora local), un terratrèmol de 9 graus en l'escala de Richter va sacsejar el Japó i va provocar la pitjor catàstrofe del país des de la II Guerra Mundial. Dotze mesos després del desastre, el més calent encara és a l'aigüera i milions de tones de residus s'amunteguen al davant de la costa de l'est del Japó, testimonis d'una tragèdia que va matar almenys 19.000 persones.
"Sembra llavors d'esperança al teu cor", anuncia Taichii Sato a la seva botiga de llavors situada a la zona zero de Rikuzentakata. La ciutat ha perdut almenys 2.000 habitants pel tsunami, però Sato, que es va salvar de les aigües in extremis i va haver de recórrer més de 10 quilòmetres amb el seu cotxe per trobar un lloc segur, es resisteix a deixar la feina. "Cal sembrar per tornar a recollir", explica a l'ARA per telèfon.
El procés de reconstrucció ha generat diverses controvèrsies. El govern va trigar sis mesos a aprovar un pressupost extraordinari per a la reconstrucció i 300.000 persones encara esperen en cases prefabricades l'autorització per poder construir una nova llar en llocs elevats, que són cars i difícils de trobar.
Als que es van quedar sense casa s'hi sumen els afectats per la crisi nuclear de Fukushima, una regió on creixen pocs brots d'esperança. La zona d'exclusió, 50 km al voltant de la planta, és una àrea fantasma habitada només pels liquidadors de la central i les brigades de neteja del govern. "Vaig poder veure com un grup de persones tiraven aigua al damunt d'una teulada per intentar eliminar-ne la radiació", diu per telèfon Jan Beranek, expert en energia de Greenpeace, que va visitar al febrer la zona prohibida. "L'únic que feien era contaminar encara més el terra".
Tepco, l'empresa que gestiona la central, encara no ha publicat un informe complet del desastre ni tampoc no se saben els detalls de com pensa descontaminar la zona. A més, cobrar les indemnitzacions s'ha convertit en una croada. Només el manual per omplir els formularis de Tepco tenia almenys 150 pàgines.
En un país altament dependent de les centrals atòmiques, un any després de Fukushima només un de cada cinc japonesos considera que caldria abandonar immediatament l'energia nuclear. Un 80% opinen que cal prescindir-ne però a llarg termini. "A l'abril ens podem trobar davant d'un fet inèdit. Ara només funcionen 2 de les 54 centrals nuclears del país i el mes que ve s'aturaran per fer un control rutinari", explica Yushio Sugimoto, sociòleg japonès i professor emèrit de la universitat australiana de La Trobe. "Per primer cop estarem sense energia nuclear. El debat estarà servit".
Els defensors de les nuclears veuen darrere d'aquesta indústria el progrés tecnològic del Japó, però la qüestió de la seguretat s'ha convertit en el gran escull a vèncer. Amb el temps, els japonesos que no es van veure afectats per la catàstrofe han esborrat de la memòria les explosions d'hidrogen de Fukushima, però han començat a preocupar-se pels talls de subministrament que hi podria haver si es tanquen definitivament les plantes.
La tragèdia camuflada
"Un any després, la solidaritat ja no és la mateixa i la nostra tasca és aconseguir que ningú oblidi", explicava dijous Aiko Doden, una de les cares més conegudes dels informatius de la cadena NHK, a la Casa Àsia. Els mitjans nipons han entonat des de fa mesos un tímid mea culpa per haver subestimat la gravetat de la situació, de la mateixa manera que va haver de fer al juny el llavors primer ministre, Naoto Kan. Però el Parlament nipó sembla no haver après la lliçó i la transició a unes energies més netes encara està en suspens.
"Al Japó, si desenvolupes un càncer, pot ser que el metge no t'ho digui", sentencia Sugimoto. "Doncs aplica aquest principi a informar i mobilitzar la població", afegeix subtilment.
Sadako Monma , RESPONSABLE D'UNA GUARDERIA A 60 QUILÒMETRES DE FUKUSHIMA
"Les ciutats són més tristes i silencioses"
On era quan va tenir lloc l'accident de Fukushima?
Estava treballant a la guarderia, que és a 60 quilòmetres de Fukushima. Se'ns va tallar el subministrament d'aigua. Hi havia molt poca informació. Tenia por de la situació però fins a l'endemà no vam conèixer l'abast real de l'accident.
La seva zona estava protegida dels efectes de la radiació?
Al començament ens van dir que era una zona segura perquè és a més de 30 quilòmetres, però després vam saber que hi ha un perill molt alt si no es prenen mesures, com posar-te iode per evitar la radiació.
La seva vida ha canviat gaire?
La meva família i jo no podem anar a viure a cap altre lloc. Tenim la mateixa inseguretat i nerviosisme que fa un any. Ha canviat la manera d'educar. Ja no hi ha nens jugant a l'aire lliure i hem de mirar l'origen dels aliments. Hi ha nens que van tot el dia amb una màscara a la boca.
I l'estat d'ànim de la gent?
Les ciutats són més tristes i silencioses. Abans la gent era més sincera. Ara tenim una espina clavada al cor, un fre psicològic en parlar. El que ha passat és tan greu i seriós que si no n'aprenem, mai canviarem la societat ni la política.
Takashi Kubota , TINENT D'ALCALDE DE LA CIUTAT DE RIKUZENTAKATA (IWATE)
"Hem rebut les ajudes amb 8 mesos de retard"
Vivia a Tòquio en el moment del tsunami. Com va passar a ser el tinent d'alcalde de Rikuzentakata?
Vaig treballar-hi com a voluntari després del tsunami. Era una de les àrees més devastades. L'alcalde em va demanar que m'hi quedés i no m'ho vaig pensar.
Com valora el procés de reconstrucció, un any després?
Encara queda molt per fer. Hem rebut les ajudes amb 8 mesos de retard i tot just ara hem acabat de treure la runa, però encara hi ha milions de tones al litoral que tardaran almenys dos anys a processar-se.
Existeix un pla mare per a la reconstrucció del país?
Durant sis mesos hem discutit quin model hem de seguir. Finalment ens hem posat d'acord per crear un gran parc d'homenatge a les víctimes a la zona zero, per a la reflexió i la pregària.
Quin és el següent pas?
La gent que viu en cases prefabricades vol construir les seves noves llars en llocs elevats. Però al nostre municipi n'hi ha molt poques i són zones molt cares.
Quin missatge vol difondre?
Sobretot, no ens oblideu. Estem davant de més de 10 anys de feina i no serà fàcil, tot just comencem.
