Tunísia: el més difícil està per fer
Un mes després de la revolució que va derrocar Ben Ali i va obrir la porta a la caiguda de Hosni Mubàrak, molts tunisians estan descobrint que el més difícil encara està per fer. Al país se succeeixen les vagues de treballadors i les protestes d'aturats i estudiants, que ara poden parlar amb llibertat, però no veuen millores efectives. Milers de joves de les províncies de l'interior, amb un atur crònic que arriba al 40%, han aprofitat la descomposició de la policia per intentar el somni d'una vida millor a Europa: han arribat en pasteres a l'illa italiana de Lampedusa i Berlusconi ha respost exigint el desplegament de tropes europees per controlar la costa.
Si el crit "Ben Ali, dégage" (Fora Ben Ali) aglutinava totes les forces polítiques i socials marginades pel règim, els projectes per a la construcció del nou estat són tan plurals com el front que va fer caure el dictador. Les aspiracions dels jutges demòcrates, que han recuperat la seva associació i dissabte es manifestaven davant del Palau de Justícia per un poder judicial independent, no tenen res a veure amb les dels joves llicenciats en atur de les províncies.
Una comissió d'experts ha començat a esmenar la constitució per preparar unes eleccions encara llunyanes, i el govern interí de Ganouchi continua dominat per les forces de l'RCD, el partit de Ben Ali. Una cosa és acabar amb el dictador i l'altra desmantellar l'aparell de la dictadura: tant el president com el primer ministre eren col·laboradors propers de Ben Ali i ara tutel·len la transició política.
El país es debat entre els que reclamen la continuïtat dels ideals revolucionaris i els que volen recuperar el pols de l'economia i l'estabilitat, com els empresaris hotelers i els comerciants. Tot un presagi del que li espera a Egipte en els propers mesos.
Les protestes continuen
Diumenge els escombriaires netejaven la brossa que s'ha acumulat als carrers de Tunis després de diversos dies de vagues, mentre un grup de treballadors de l'aeroport que han estat acomiadats es queixaven que la direcció de la UGTT, el sindicat únic que ha donat suport al govern interí, no fa el mateix amb ells.
A les províncies de l'interior s'han viscut manifestacions massives les últimes setmanes contra els governadors nomenats per Ganouchi, gairebé tots fidels a l'antic règim, que no han assumit els càrrecs davant el rebuig popular. El nou ministre d'Exteriors, Ahmed Ounaiss, va dimitir aquest cap de setmana per l'onada de crítiques arran de la seva visita a París, on es va referir a Michèle Aillot-Marie, la seva homòloga francesa, com "una amiga de Tunísia", després dels escàndols del seu oferiment a Ben Ali d'assessorament per aturar la revolta i d'una visita privada l'any passat en un jet d'un membre del clan del dictador. A la població de Kef, a l'oest del país, la setmana passada la gent va cremar la comissaria després que un policia pegués una bufetada a una dona que es manifestava per reclamar feina.
La composició de les forces opositores del règim s'ha transformat amb l'arribada dels dirigents exiliats, tant en el camp dels defensors dels drets humans com de l'islamisme, el paper del qual és una gran incògnita en el futur del país.
La seguretat és un dels altres maldecaps. Segons diverses fonts, uns onze mil presos es van escapar o van ser alliberats per les forces del règim els primers dies de la revolució i les forces opositores denuncien que bandes reaccionàries continuen intentant boicotejar la jove democràcia amb segrestos i atacs a escoles que busquen sembrar el terror. Tot i que el toc de queda comença a mitjanit, els carrers ja estan buits molt abans.
Tanmateix, les reivindicacions socials i laborals continuen omplint el paisatge, i ara tenen el ressò dels mitjans de comunicació del país, que ja no estan silenciats pel règim. Una cosa sí que ha canviat: els tunisians han perdut la por.
