Publicitat
Publicitat

Opinió

Tunísia només espera La democràcia

El creixement econòmic i l'estabilitat política i social han conformat la principal divisa que el govern de Ben Ali ha fet valdre per mantenir-se al poder des del 1987 sense instaurar un veritable estat de dret, obert i democràtic. Tant de portes endins com cap enfora. La comunitat internacional i especialment Europa, que va signar amb Tunísia el 1995 el primer acord d'associació amb un país mediterrani, han tractat el país com a soci prioritari al Magrib. Però en la seva relació amb aquest petit país, han posat per davant els bons registres en la liberalització econòmica i la col·laboració antiterrorista del país abans que el farragós deure de fer complir els seus compromisos en relació amb les reformes democràtiques.

Pel que fa a Tunísia, una extensa classe mitjana amb un dels nivells més alts d'educació i d'igualtat de gènere del món àrab, esperava poder viure els fruits d'un creixement econòmic que s'ha situat durant anys al voltant del 4,5% o el 5%. L'any 2007, el Fòrum Econòmic Mundial va situar Tunísia com el primer país africà en competitivitat per davant de Sud-àfrica. Tot plegat no feia sinó reforçar els somnis de la classe mitjana tunisiana d'arribar a tenir un estil de vida europeu. Però alhora els mateixos tunisians s'anaven acostumant a constatar, amb preocupació però també amb ressentiment i indignació creixents, com el seu govern restringia amb el pas dels anys la participació política i les vies d'expressió, i com la corrupció i l'enriquiment desaforat en els cercles pròxims al poder no feien més que augmentar.

En els darrers anys, l'evolució del país cap a un règim cada cop més tancat i repressiu s'ha combinat amb la pèrdua de força de l'economia. La reducció del creixement, la reculada de les exportacions i la minva dels turistes i inversors ha repercutit sobre l'ocupació, en molts casos precària, i ha dut l'atur al 13%, una xifra que arriba al 26% entre els joves llicenciats o fins i tot al 60% en alguns sectors, segons el Banc Mundial. La immolació del jove Mohamed Bouazizi, desesperat per la falta d'expectatives, va ser l'espurna que va prendre la metxa de la crisi social que ha dut a milers de manifestants a sortir al carrer.

Ara, després de setmanes de manifestacions i d'una estratègia de pastanaga i bastó en la resposta del règim, la imatge d'estabilitat i d'amable destí turístic, construïda i projectada al llarg de més de vint anys, ha estat fulminada. Aquella societat fins ara resignada ha dit prou a l'ofec econòmic i polític, i prou a l'exercici abusiu i impune del poder per part de governants i forces de seguretat. L'únic que esperaven els tunisians eren canvis reals en lloc de promeses vagues sobre treball o llibertat. I amb la seva perseverança i decisió han aconseguit el que corejaven a totes les manifestacions: fer fora el president tant del govern com fins i tot del país. I la marxa d'una figura presidencial tan omnipotent, sense un candidat clar a succeir-lo dins de les seves files, obre la possibilitat a un procés cap a una veritable solució democràtica en què totes les veus puguin, per fi, participar. No sembla que el país, que compta amb unes forces d'oposició laiques i una classe mitjana formada molt mobilitzada, pugui conformar-se amb menys, tot i que cal veure com actuarà el govern interí i també l'exèrcit.

En tot cas, la societat tunisiana ha aconseguit ja quelcom històric del qual segurament prendran bona nota tots aquells països al món àrab on la governabilitat i la participació política són encara una assignatura pendent.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT