INVESTIGADOR PRINCIPAL CIDOBTothom sabia que Turquia existia, però l'any 2010 molts han entès que, a més d'existir, se l'havia de tenir en compte. D'un temps ençà, els analistes atribueixen a Ahmet Davutoglu, actual ministre d'Afers Exteriors, el gir que ha fet la política exterior d'aquest país. Una estratègia que ell mateix ha definit com un intent per situar Turquia en una posició central i per millorar les relacions amb els seus veïns. Això s'ha concretat, entre altres aspectes, en una política més activa, més autònoma i més agosarada envers els països del seu entorn i sobretot envers el Pròxim Orient.
Potser han passat desapercebuts per al gran públic, però en els darrers mesos Turquia ha tingut un paper de lideratge en la creació d'una zona de lliure comerç amb països del Pròxim Orient i també és significatiu l'inaudit acostament a les autoritats kurdes del nord de l'Iraq. En canvi, el que ha retingut l'atenció de l'opinió pública internacional han estat la política turca envers l'Iran i el deteriorament de les relacions amb Israel, un país amb qui Turquia havia mantingut habitualment un nivell de cooperació estretíssim.
El seu paper en la crisi de l'Iran
Al maig Turquia sorprenia la resta de la comunitat internacional proposant conjuntament amb el Brasil una sortida diplomàtica al programa nuclear de l'Iran. Un gest que va anar seguit d'una decisió encara més polèmica: el vot negatiu a noves sancions de l'ONU contra Teheran malgrat les pressions dels Estats Units. Gairebé simultàniament es va produir la intervenció israeliana contra el vaixell Mavi Marmara, que formava part d'una flotilla internacional que es disposava a trencar el bloqueig de Gaza. L'operació que es va saldar amb nou víctimes turques, un encreuament d'acusacions entre dos aliats tradicionals i gestos com ara retirades d'ambaixadors o suspensions de maniobres militars conjuntes. Tot plegat va generar una imatge de ruptura que cal matisar si tenim en compte decisions posteriors del govern turc com el suport a l'entrada d'Israel a l'OCDE o l'enviament de reforços per extingir l'incendi d'aquesta tardor a Haifa.
Tot i això, la suposada actitud condescendent de Turquia respecte a l'Iran, mentre s'endurien les crítiques a Israel, ha donat peu a interpretacions sobre una suposada deriva islamista del país. Una explicació simplista que no té en compte que l'interès vital de Turquia és l'estabilitat regional, però que reflecteix la impressió que estem davant d'una política exterior desacomplexada.
El llarg camí de l'ingrés a la UE
A l'altre costat de la balança hi ha Europa. O més ben dit, el procés d'integració a la UE. És ben sabut que és un procés llarg, gairebé infinit per a Turquia i, un cop més, s'acaba l'any amb poquíssimes novetats. Paràlisi, frustració i desil·lusió són tres termes que descriuen força bé la situació actual. El que és nou és que Turquia creu que depèn cada cop menys de la Unió Europea i que sent, en canvi, que els europeus la necessitaran cada vegada més. El formidable creixement econòmic del país, que en l'exercici 2010 s'estima en un 8%, contrasta amb l'estancament de bona part de la zona euro i dóna ales a un sentiment de complaença. La posició estratègica de Turquia en la cruïlla d'oleoductes i gasoductes, quan molts països europeus temen per la seguretat del subministrament energètic, també hi contribueix.
No s'albiren grans canvis de cara a l'any que aviat encetarem. El 2011 seguirà marcat per l'estancament del procés negociador amb la UE i per una política exterior turca més dinàmica. Turquia, a poc a poc, es va convertint en un actor indispensable de l'escena internacional. El dubte és si els seus socis europeus se'n sabran adonar.
