Publicitat
Publicitat

Txad, dictadura amiga

Una nova dictadura es consolida a l'Àfrica després de l'escenificació ritual d'un simulacre d'eleccions democràtiques: Idriss Déby, president del Txad des del 1991, va ser reelegit el 25 d'abril per a un quart mandat. Segons ha informat la comissió electoral independent , la participació ha estat del 64% i Déby ha guanyat sobradament amb un 89% dels vots emesos. L'oposició, però, va decidir no participar a la convocatòria electoral per falta de garanties democràtiques i considera ara que els resultats espectaculars són una presa de pèl i fan "riure a tothom".

Saleh Kebzabo, un dels tres principals opositors amb Wadal Abdelkader i Ngarlejy Yorongar, ha declarat que les xifres donades per la comissió electoral no tenen cap valor, ja que, segons les seves pròpies dades, només han votat entre un 19% i un 25% dels electors.

Un museu de cinisme

La història recent del Txad és un museu modern de cinisme i males pràctiques polítiques, on el petroli i els interessos geoestratègics occidentals tenen més valor que la democràcia, la llibertat i el benestar de la població local. No deixa de ser contradictori que ara que Europa està empantanada en una guerra humanitària (guerra civil, finalment) amb Líbia i vivim un despertar de les poblacions al món àrab, la reelecció de Déby s'hagi produït sense gaires comentaris. ¿És el president txadià d'un d'aquells dictadors amics sobre els quals callem mentre se'l pugui aguantar al poder -i negociar el que ens interessa- perquè el preferim a un demòcrata?

Repassem breument algunes dades: quan el Txad va convertir-se a principis de segle en productor de petroli, Déby, que ja feia dos mandats que era al poder -hi va arribar expulsant amb les armes el dictador Habré-, va fer modificar la Constitució per tal de poder-s'hi eternitzar, que és el que està passant. Respecte al petroli, hi havia un projecte -que ja hem explicat aquí- segons el qual una part del benefici s'havia d'utilitzar per lluitar contra la pobresa. Les companyies estrangeres -concretament l'ExxonMobil- es quedaven la majoria del benefici, però els diners que quedaven per als txadians -un 12% del total- s'havien de destinar a la població en un procés il·lusionant i trencador segons el qual la societat civil s'encarregava de presentar els projectes socials a finançar. Déby va trencar aquest acord per comprar armes i lluitar a la guerra que l'enfronta a la frontera de Darfur contra els seus propis rebels, que l'any 2008 van estar a punt de treure'l del poder. El Banc Mundial i les companyies petrolieres es van adaptar als interessos de Déby per no perdre les concessions petrolieres.

L'any 2007, França va dirigir l'operatiu europeu que, des del Txad, havia d'intervenir a Darfur. Déby va aprofitar l'ocasió per collar Sarkozy i, amb ell, Europa, manipulant l'espectacle vergonyós del segrest dels 103 nens per l'ONG L'Arca de Zoè. A canvi de la llibertat dels cooperants, a canvi del cop de gràcia propagandístic de Sarkozy de cara als seus compatriotes i electors (i també del govern espanyol amb els aviadors i hostesses retingudes), Déby es consolidava en el poder i podia seguir com a dictador. L'assumpte continua, doncs, segons el guió previst: eleccions que "fan riure a tothom" i el que faci falta perquè no deixi de rajar el petroli ni es qüestionin els interessos militars i estratègics occidentals.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT