22/10/2011

La UE condemna la involució d'Ucraïna

3 min
Enfrontament al Parlament ucraïnès dijous passat per una pancarta de l'oposició que demanava la llibertat per a Timoixenko.

La condemna de set anys de presó a la líder opositora liberal Iúlia Timoixenko representa la liquidació definitiva del parèntesi democràtic que la Revolució Taronja va portar a Ucraïna. Que Brussel·les hagi anul·lat la visita que havia de fer el president ucraïnès, Víktor Ianukóvitx, a la capital comunitària escenifica amb contundència el malestar de la Unió Europea per aquesta condemna.

Tot i que la justícia ucraïnesa li atribueix un delicte econòmic -la malversació de 380 milions d'euros en un conveni de compra de gas-, a l'establishment europeu no li passa per alt que l'ex-primera ministra Timoixenko és víctima d'una represàlia política i que el seu empresonament visualitza l'enterrament definitiu de la revolució que va esclatar la tardor del 2004. De ben poc serveix recordar a Ianukóvitx que les eleccions presidencials les va guanyar amb el 49% dels vots i que Timoxeinko va sobrepassar el 46%. Quasi un empat.

Guerra bruta

Sembla que el president s'hagi obsessionat a preparar la venjança acuradament. Aplica a la seva adversària el Codi Penal, la tracta de delinqüent. La mateixa xacra que Timoixenko atribueix a Ianukóvitx i que escampava fa set anys pels carrers de Kíev: que tothom sabés que el candidat protegit per Moscou no només era un trampós manipulador de resultats electorals, sinó també un antic membre del crim organitzat. Aleshores corria la història que, el desembre del 1967, Ianukóvitx hauria estat l'autor d'un atracament, però la documentació sobre aquest episodi va desaparèixer misteriosament dels arxius.

El toc d'alerta de la UE no sembla haver intimidat Ianukóvitx, que diu que no admet pressions internacionals i que Iúlia Timoixenko només evitaria complir la pena de presó si el Parlament decidís despenalitzar els delictes pels quals ha estat condemnada. Ningú no dubta que els diputats ucraïnesos, majoritàriament fidels a Ianukóvitx, faran el que els digui el seu líder, com passa a la Bielorússia de Lukaixenko.

El president ucraïnès se sent fort, i més encara després que Vladímir Putin -el seu tutor rus- sigui candidat a un nou mandat presidencial de sis anys. A Kíev queden lluny els temps en què més del 60% de la població anhelava incorporar-se a la Unió Europea i la meitat, si fa no fa, era partidària d'entrar a l'OTAN.

Com Bielorússia i la RDA

La liquidació del miratge taronja ha representat el retorn de l'espectre de la satel·lització amb un panorama esfereïdor: milers de treballadors qualificats voldrien marxar d'Ucraïna, perquè s'estimen més anar a fer feines mal pagades a Berlín o Barcelona que no pas viure atrapats en el no-futur.

Mentrestant la intel·lectualitat liberal, marginada dels centres culturals decisius, està sent substituïda per buròcrates d'arrel soviètica. I no hi ha garanties que la SBU, els serveis de seguretat ucraïnesos -la policia hereva de l'antic KGB-, no estigui escoltant converses dels mòbils o be llegint textos dels correus electrònics, com ha denunciat el jove escriptor Oleg Xinkarenko.

Ucraïna s'assembla cada cop més a Bielorússia i també a l'antiga RDA, controlada per la Stasi i reflectida en el film de Florian HenckelLa vida dels altres. Precisament l'escriptor i guionista ucraïnès Iuri Rogosa ha llançat un avís que es tota una sentència de fatalitat: "No és que Ucraïna sigui damunt del precipici. És que ja està caient precipici avall".

stats