Publicitat
Publicitat

LES REVOLTES ÀRABS

Els 27 deixen sense concretar qualsevol opció militar per diferències internes

La UE trenca amb Gaddafi i reconeix els rebels libis

Europa va fer costat ahir als rebels libis, als quals va reconèixer com a interlocutors polítics. La UE trenca així amb Gaddafi, però l'opció militar que volien França i el Regne Unit no es va concretar.

Els 27 estats de la Unió Europea van deixar anar llast definitivament i van certificarl'evidència: Muammar al-Gaddafi ja no és un interlocutor vàlid. A partir d'ara, el referent polític a Líbia és el Consell Nacional de Transició, l'organisme opositor al dictador i que inclou alguns antics dirigents del règim, que ara se n'han allunyat.

"No és el moment d'ambigüitats. El problema té un nom, Gaddafi, i ha de marxar", va sentenciar el president de la Comissió Europea, Jose Manuel Durão Barroso, després del consell extraordinari que van celebrar a Brussel·les els primers ministres dels 27. La situació a Líbia és molt greu i per a la UE era urgent expressar-se amb una sola veu i provar de ser "creïble" -segons fonts comunitàries- davant la opinió pública. De fet, només hi ha tres precedents de reunions com la d'ahir: la crisi de Geòrgia, la invasió de l'Iraq i l'atemptat de l'11-S.

La declaració que van aprovar els mandataris europeus recull part de la contundència que, hores abans, havien exigit França i el Regne Unit. Alemanya és més molt més cauta. La cancellera, Angela Merkel, es va mostrar "fonamentalment escèptica" sobre una acció militar, incloent-hi l'obertura d'una zona d'exclusió aèria. Però el president francès, Nicolas Sarkozy, havia pressionat perquè es reconeguessin els rebels com a interlocutors i se'n va sortir. Segons el president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy, el Consell de Transició libi és de prou "confiança" per poder "treballar amb ells". Va admetre que alguns dels integrants tenen un currículum gens democràtic, vinculat fins fa poc al dictador, però que han tingut "una actitud valenta, fins i tot han arriscat la vida" per trencar amb el passat i posar-se al costat dels que clamen per la llibertat a Líbia. "Si no volem negociar amb Gaddafi, necessitem un altre interlocutor", va dir.

Amb aquest canvi de socis al país àrab, Europa va voler llençar un missatge clar de "determinació". L'objectiu, segons fonts de la presidència espanyola, és que Gaddafi no pugui aprofitar cap escletxa, cap vacil·lació, per guanyar posicions i interpretar-ho com una victòria personal. Ara bé, la fermesa no va acompanyada d'un full de ruta clar sobre com es mantindrà aquesta "pressió" que, segons les autoritats comunitàries, no defallirà.

De moment, el camí són les sancions, l'embargament de recursos i l'exclusió del règim libi dels consensos de la comunitat internacional. Barroso va recordar que "s'han congelat" béns vinculats al règim i que, en un futur, caldrà veure com es retornen a unes eventuals autoritats democràtiques del país.

Això a curt termini. A mitjà termini no es tanca cap porta, incloent-hi la d'una acció ofensiva, l'eufemisme diplomàtic per abordar una guerra contra el coronel Gaddafi.

Els 27 asseguren que estan disposats a "examinar totes les possibilitats" per garantir la seguretat de la població líbia. I què hauria de passar perquè actuessin militarment? Per Van Rompuy, cal estudiar de veritat aquesta via "si es demostra que s'actua contra la població civil d'una manera totalment injusta". A més, una ofensiva s'hauria de fer a partir de la sol·licitud de la població, amb suport regional i amb una base jurídica clara. Per Van Rompuy, aquest fonament legal pot ser una resolució del Consell de Seguretat de l'ONU, si bé va deixar entreveure que hi ha altres possibilitats si algun dels membres, com la Xina o Rússia, s'hi oposen. Fonts diplomàtiques espanyoles explicaven ahir a Brussel·les que la negativa d'aquests dos estats a un atac militar no és frontal si les circumstàncies s'endureixen encara més. Ara bé, pel govern de Madrid és essencial la cobertura de l'ONU per fer una intervenció militar.

Contundència de França

El govern més bel·ligerant va ser el francès. El president Nicolas Sarkozy es va mostrar convençut de fer atacs "defensius" si quedava acreditat que el règim libi atacava la població civil massivament o feia servir "armes químiques". És una possibilitat que els 27 no descarten, si bé van amb peus de plom, conscients que l'opinió pública pot fer el paral·lelisme amb l'Iraq, on les suposades armes de destrucció massiva, que no van aparèixer mai, van ser el pretext per atacar el règim de Saddam Hussein. La contundència francesa va xocar amb la cautela alemanya. El rerefons demostra una lluita sorda entre els dos governs per liderar la inciativa en la política exterior comunitària, que sovint s'acusa de tèbia i lenta. Merkel va afirmar obertament: "No veig la necessitat militar".

Els 27 no volen picar-se els dits i impulsar una guerra de manera unilateral. Per això ja han demanat una cimera amb la Lliga Àrab i la Unió Africana. La resposta ha ser ser conjunta, tot i que els tambors de guerra sonen lluny.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT