La Unió Europea i el seu trencaclosques particular dels Balcans

Montenegro és dels pocs països que encara conserva una illa paradisíaca a l'Adriàtic, la de Sant Nicolau. Un paradís a la terra que l'estat ha deixat que es vengués per 28 milions d'euros. I el comprador -no confirmat- podria ser Thaksin Shinawatra, l'empresari i ex-primer ministre tailandès buscat per la justícia del seu país per suposada corrupció. Montenegro és l'exemple de les dificultats que passen els països balcànics per aconseguir una imatge de bon govern que sigui creïble a Brussel·les.

Aquest 2011 farà vint anys de les primeres declaracions d'independència dels països de l'antiga Iugoslàvia. Des d'aleshores -i un cop acabades les guerres- la Unió Europea ha fet passos endavant, però també endarrere, per incorporar aquesta regió al seu projecte comú. Endavant quan Eslovènia va entrar en la gran ampliació cap a l'est. Endarrera quan ha vist que hi ha molta feina a fer, més enllà de les negociacions sobre temes com ara les ajudes als agricultors o l'estat de dret. Europa vol fets -acabar amb la corrupció- més que paraules. I els fets no arriben. A Croàcia, el seu govern confia acabar les negociacions l'any que ve per entrar a la UE el 2012. Però Ivo Sanader, el primer ministre que va impulsar tot el procés d'adhesió a la UE, és en una presó a Àustria, esperant ser extradit a Croàcia, ja que podria haver finançat il·legalment el seu partit. Ja es veurà. A Montenegro hi acaba de plegar també el seu primer ministre Milo Djukanovic després de 20 anys al càrrec amb sospites -ell ho nega- d'estar involucrat en negocis poc clars. La perspectiva de formar part de la UE impulsa la reconciliació i la democràcia. Ara falta que els fets impulsin també la UE a obrir-los les portes. Una tasca gens fàcil en plena crisi, quan la prioritat dels països europeus és, sobretot, mirar cap a casa seva.