06/11/2011

Vejam qui té una política més complicada

3 min
Barack Obama fa un discurs en el tancament de la cimera del G-20.

Washington, abril del 2010. Cimera Mundial Nuclear convocada per Obama. Durant un dels recessos, a la sala privada dels caps d'estat i de govern, Lula bromeja amb Zapatero i li diu que Espanya no arribarà a la final de la Copa del Món de Futbol de Sud-àfrica perquè no té la tradició mundialista del Brasil, mentre Obama conversa distesament amb Berlusconi i així tot de petites rotllanes. Enmig de la sala, dret i sol, un personatge. Un dels presents se li acosta, i l'home li encaixa la mà amb necessitat de presentar-se: "Herman van Rompuy, president del Consell Europeu".

L'escena quadra amb la idea que tenen a Washington de la Unió Europea i que la crisi de l'eurozona no ha fet més que aprofundir: escassa de lideratge, bloquejada pels interessos nacionals i amb una jeroglífica arquitectura institucional. Per més que dilluns passat la Casa Blanca anunciés per al 28 de novembre la celebració de la cimera EUA-UE amb la presència a Washington del president de la Comissió, Barroso, de Van Rompuy i de l'alta representant Ashton, quan Obama diu aquests dies que ha consultat els líders europeus se sobreentén que ha telefonat a Merkel i Sarkozy. La UE serà francoalemanya o no serà.

Obama ja va expressar fa setmanes la seva impaciència perquè Europa construís d'una vegada el tallafoc que evités que l'euro fos devorat per les flames del deute. El que menys necessita la convalescent economia nord-americana (i la campanya de reelecció d'Obama) és un contagi atlàntic d'inestabilitat.

Però alhora, a Washington tothom és conscient que el contagi pot arribar en les dues direccions. Després de posar en perill el sistema financer internacional amb la caiguda de Lehman Brothers el 2008, el bloqueig polític dels republicans del Congrés a qualsevol iniciativa econòmica del president va portar els EUA a principis d'agost a quedar-se a minuts de la suspensió de pagaments i a la pèrdua de la qualificació unànime de triple A del seu deute. Lliçons d'eficàcia política, les justes.

I ara s'acosta una altra data límit que promet un nou psicodrama nacional: el 23 de novembre, l'anomenat supercomitè del Congrés, format per dotze membres, sis de cada partit i de cada cambra, ha d'haver arribat a un acord per a la reducció del dèficit federal en 1,2 bilions de dòlars els pròxims deu anys. Si no se'n surt, el gener del 2013 entraria en vigor una retallada de despesa pública bilionària, la meitat de la qual correspondria a Defensa. Els republicans són els més interessats a evitar-la per ideologia i per interès i, del poc que se sap dels treballs del supercomitè, els 6 republicans podrien acceptar un augment impositiu a les rendes més altes, a canvi que els demòcrates retallin en sanitat per als jubilats i altres despeses socials. Però un grup de senadors republicans ja han enviat una carta al supercomitè advertint que estan contra qualsevol pujada d'impostos.

Compte enrere

Avui falta un any per a les eleccions presidencials. La Reserva Federal ha pronosticat que el novembre del 2012 l'atur estarà només mig punt millor que ara, al 8,5%, i el creixement no passarà del 3%. En un món perfecte, el Congrés hauria fet un esforç bipartidista i hauria aprovat la llei d'Obama de creació de llocs de treball, que podria donar feina a un milió d'aturats de la construcció que es dedicarien a reparar autopistes i aeroports. Però el petit detall que impedeix el vot conservador és que aquesta llei es pagaria amb l'augment dels impostos als que guanyen més d'un milió de dòlars l'any. Tant se val que Obama cités Reagan: "Els ponts i autopistes que no arreglem avui, hauran de ser refets demà i molt més cars". Els republicans encara no tenen un candidat clar, però sigui que sigui anirà a les urnes amb un nou "Llegiu els meus llavis, no més impostos".

stats