Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DE L'AMÈRICA LLATINA

Veneçuela: primeres notes d'un rèquiem

L'Amèrica Llatina té una acusada tendència a venerar homes forts i messiànics que, apel·lant a les vísceres dels seus pobles, acaben construint mites per a la posteritat -o pretenen fer-ho-. Com apunta l'escriptor mexicà Enrique Krauze, director de la revista Letras Libres i autor del llibre Redentores. Ideas y poder en América Latina (Ed. Debate), "dos fantasmes recorren la història independent i moderna de l'Amèrica Llatina: el culte al cabdill i el mite de la revolució". Krauze situa l'origen històric d'aquest culte en les revolucions bolxevic i mexicana de principis del segle XX.

A finals dels 50 es va revifar el mite amb Fidel Castro i el Che Guevara i, quan amb l'arribada de la democràcia al continent el fenomen revolucionari es considerava extingit, el Subcomandante Marcos, amb la seva pipa i la seva vena poètica, el va ressuscitar a Chiapas. Una tensió entre revolució i democràcia que ha dividit també les lletres llatinoamericanes en dos corrents: els que, simplificant, personifiquen García Márquez i Vargas Llosa.

D'aquest caldo de cultiu en va sorgir, fa més d'una dècada, la figura d'Hugo Chávez, l'autoproclamat hereu del llibertador Simón Bolívar, un altre mite que somiava fer de l'Amèrica Llatina "la nació més gran del món". Chávez, que al seu perfil de Twitter es definex com a soldat bolivarià, socialista i antiimperialista, i a qui Krauze defineix com un "esperpent polític", és, malgrat tot, una figura contundent i poderosa. Ni tan sols opositors tan impenitents com Teodoro Petkoff, director del diari Tal Cual -que parla de "despotisme militarista" i "malaltia populista" per definir el règim de Chávez-, li neguen al president la seva capacitat per connectar amb amplis sectors de la societat veneçolana.

El chavisme com a projecte -construït a base de simbolismes, grandiloqüència, programes socials, autoritarisme i petrodòlars- ha aspirat a convertir-se en un sistema polític alternatiu i aglutinador d'una regió. Però segons la politòloga Mariana Bacalao, de la Universitat Andrés Bello, es tracta més aviat d'un "moviment personalista" i cabdillista. En aquest sentit, explicava fa pocs dies al programa Buenas noches de Globovisión, Chávez constitueix el principal lligam afectiu amb la gent. Si Chávez desapareix, el lligam es trenca.

L'oposició aprèn dels errors

El problema per al chavisme, avui, no és només que el president tingui càncer i que la possibilitat de retirada sigui real. És que l'oposició va aprenent dels seus errors i competirà a les eleccions d'octubre amb un candidat únic, el jove governador Henrique Capriles, escollit per primer cop en primàries obertes. I és, també, que Chávez, sense successor, es va quedant sol: Fidel es va retirar de la primera línia, Lula va cedir el poder, Néstor Kirchner va morir.

Amb aquesta conjunció de factors, alguns, agosarats, s'atreveixen ja a especular sobre la viabilitat de futur del bolivarianisme com a projecte polític i inspirador i sustentador de governs com els de l'Equador i Bolívia. Però és massa d'hora per entonar el rèquiem. El que de moment sembla clar és que l'aura de Chávez, alimentada per aquesta reverència històrica a l'heroi redemptor, morirà amb ell. Més tard o més d'hora.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT