Publicitat
Publicitat

Els historiadors avisen que a Portugal li cal una Europa políticament més sòlida per sortir de la crisi

Víctimes d'El Dorado europeu

El catedràtic Nuno Monteiro, historiador portuguès de renom, viu al carrer Borges Carneiro, una via de Lisboa que acaba just a la cantonada de l'edifici del parlament on hi ha la sala noble de l'Assamblea de la República. La sala noble, dedicada a les audiències de personalitats internacionals, té les parets decorades amb murals del 1944 que evoquen la conquesta d'Amèrica: negres nus i porucs postrats davant la creu, l'espasa i l'escut portuguès. Monteiro sospira recordant aquestes pintures i conclou que Portugal ha viscut un aïllament de la resta d'Europa "des del segle XVIII". I afegeix: "És un fet central que encara estem superant".

Ens trobem a una cafeteria de Borges Carneiro on la mestressa no deixa de cridar, lamentant-se del seu marit mandrós. Que els portuguesos són tristos de mena i somien amb glòries passades és un tòpic que ells mateixos alimenten. Aquest és un tema recurrent en la premsa i en el pensament contemporani portuguès. Volen trobar les raons de la seva precària situació econòmica en els llibres d'història. El principal diari del país, Público , publicava ahir tres pàgines d'anàlisi d'un altre historiador de prestigi, Filipe Ribeiro de Meneses, sota el títol "Portugal 1891, 1928, 2011. La història es repeteix". La conclusió de Ribeiro de Meneses és que Portugal no s'ha modernitzat prou com per negociar la seva dependència exterior: "El Portugal del 2011 és diferent d'aquell país que va entrar en bancarrota el 1891, o d'aquell que, governat per una dictadura, es va mostrar incapaç de calmar els mercats financers el 1928. Però, lamentablement, com a país continuem gastant més riquesa de la que produïm, importem més del que exportem [...] i l'Estat, per finançar-se, depèn del crèdit estranger".

Desànim des del s. XIX

Un dels assaigs més venuts enguany és la quarta edició del llibre A Circunstância do Estado Exíguo, del polític democristià -i ministre d'Ultramar en els últims compassos del règim de Salazar- Adriano Moreira. La seva obra gira entorn dos conceptes claus. El primer es pot resumir en aquesta citació: "Per desgràcia, el nostre pessimisme és massa freqüent en els moments decisius i actualment es multipliquen els textos sobre el desànim pel poble que som i pel que vam ser". L'altra tesi principal de Moreira és el desencaix portuguès a Europa: "La greu crisi en aquest tercer mil·leni sembla que ens fa comprendre l'amenaça de col·locar l'Estat en la categoria d'Estat exigu, determinat per les jerarquies internes d'Europa [...] Portugal exigeix esforç i creativitat per ser en els centres de decisió perquè no ens quedem sent únicament destinataris dels seus efectes".

Nuno Monteiro afirma que el problema sobretot és del desequilibri entre la construcció econòmica i política d'Europa. "No és culpa dels països del Sud. La integració política europea no ha canviat en 20 anys. No es pot construir un Estat com si fos una societat anònima. Exigir als més pobres sense un projecte real comunitari és insostenible". Monteiro creu que la crisi rau en la velocitat que Portugal va abraçar la UE. "Portugal no és competitiu en cap sector. Fa mig segle el 50% de la població era rural. És un cas excepcional de societat que passa de dependre del sector agrícola als serveis sense una revolució industrial. Al segle XIX vam tenir una modernització política i jurídica de les elits, però no de l'economia. La industrialització encara segueix avui una evolució lenta", afegeix Monteiro.

Malgrat que Monteiro és cap d'investigacions de l'Institut de Ciències Socials de la Universitat de Lisboa diu tenir més feina col·laborant amb universitats d'Amèrica Llatina, sobretot al Brasil, on hi ha més recursos per a la recerca. La seva filla de 20 anys, explica Monteiro, estudia als EUA. Ni ella ni el seu pare volen que torni a Portugal.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT