Publicitat
Publicitat

EL RELLEU DE TRICHET

La independència política avala l'italià Mario Draghi com a president del banc regulador europeu

Virtuts prussianes al capdavant del BCE

Tots els 27 ministres de finances de la Unió Europea van designar dimarts l'italià Mario Draghi com el successor de Jean-Claude Trichet en la presidència del Banc Central Europeu (BCE). L'actual governador del Banc d'Itàlia era el més ben posicionat per convertir-se en el màxim guardià de l'euro. Li tocarà guiar la política monetària europea en un dels seus períodes més difícils, però els que el coneixen bé no dubten que Súper Mario contribuirà a mantenir l'estabilitat de preus i ajudarà a reforçar més la idea d'una Europa com a força unificadora, ara que tan en perill està.

Draghi ja sap que és dur el timó d'una gran institució en època de grans turbulències. Justament va agafar la direcció del Banc d'Itàlia el febrer del 2006, quan més compromesa estava la credibilitat d'aquesta entitat, arruïnada pel seu antecessor, Antonio Fazio, implicat en un escàndol bancari. Capaç de retornar a aquest ens la fiabilitat que es mereixia, Draghi s'ha convertit en un orgull per a Itàlia, encara que paradoxalment és vist com un italià atípic, i això és el que precisament l'ha fet guanyar punts entre els dirigents europeus més escèptics, com ara la cancellera Angela Merkel, l'última que s'ha deixat convèncer de situar al capdavant del BCE un home provinent d'un país de la UE profundament endeutat.

Avalat per premis Nobel

Per completar la seva tesi doctoral, Draghi va marxar als Estats Units, mentre que molts dels seus companys de promoció no van abandonar mai la seva pàtria. Encara avui dia, als 63 anys, se'n va de vacances a fer muntanyisme quan la majoria de compatriotes passa els dies a la platja. Draghi és, tenint en compte l'estàndard italià, una reconeguda excepció amb qualitats prussianes.

Els observadors més pròxims del BCE testimonien que el governador del Banc d'Itàlia és un estricte vigilant de l'estabilitat dels preus, un autèntic falcó, i els que han treballat amb ell lloen sobretot el seu pragmatisme. "Draghi no s'interessa només per les qüestions teòriques, sinó que també per la pràctica política", assenyala el premi Nobel d'economia Robert Solow, que va conèixer l'ara eminent italià el 1976, quan Draghi va completar la tesi doctoral a la Universitat d'elit de Massachusetts (MIT). "Mario no era cap amic de festes, sinó un jove tranquil i extremadament cortès. Un molt bon estudiant que reflexionava les coses i que trucava a la meva porta quan tenia preguntes. El seu punt fort és que no dóna cap resposta ràpida a les qüestions, sinó que les reflexiona bé. És una força positiva per a Itàlia i Europa", recorda Solow, que encara manté el contacte amb el seu exalumne.

Des de ben jove Draghi va haver d'aprendre a ser ponderat. Va perdre aviat els seus pares i tot i que va tenir una joventut dura, va poder seguir una educació d'elit en un col·legi de jesuïtes a la seva Roma natal. "Allà la formació va ser excel·lent. No només rebíem missatges religiosos, sinó també valors culturals, tradicions i, especialment important, missatges morals", afirma qui avui té una experiència d'absoluta rellevància en diferents àmbits del món financer.

Després d'acabar els seus estudis als Estats Units i iniciar una carrera de professor a les universitats de Trento, Pàdua, Venècia i Harvard, Draghi va ser enviat com a representant italià a la cúpula del Banc Mundial. El 1989 i el 1990 va col·laborar amb el ministre italià d'Economia Guido Carli i des del 1991 i durant 10 anys va estar al capdavant de la direcció general del Tresor, on va traçar l'estratègia per superar la crisi monetària italiana del 1993 -sense ajudes de l'estranger - i per privatitzar una part important de les empreses públiques.

Ben considerat també com a president del Consell d'Estabilitat Financera (CSF), institució encarregada pel G-20 per elaborar una nova reglamentació per evitar una segona crisi financera, Draghi va aconseguir accés directe als líders mundials.

El Financial News va escollir l'italià l'any passat com a segona persona més influent en la branca financera d'Europa, darrere el cap d'inversió bancària del Deutsche Bank, Anshu Jain, i per davant fins i tot de Trichet. Només la seva incursió a l'economia privada deixa una petita taca en el currículum de Draghi: va ser del 2002 al 2005 vicepresident del banc d'inversió nord-americà Goldman Sachs, sospitós d'haver ajudat Grècia amb complicades transaccions per camuflar la seva pila de deutes. Draghi, però, ja ha refusat qualsevol retret amb el raonament que aquestes transaccions es van produir abans de la seva estada en aquesta entitat.

Els analistes més escèptics li imputen, però, una altra mancança: Draghi, amb el seu perfil diplomàtic, és més polític que economista; el seu potencial aniria més lligat a qüestions de reglamentació que de política monetària. I, esclar, li recorden que els objectius del BCE de mantenir controlada la inflació no poden arribar com a resultat d'acords polítics.

És evident que el nou president del BCE haurà de guanyar-se la reputació de seguir una intransigent política antiinflacionista, però els alemanys ja li han donat un vot de confiança. El diari Bild , que tan durament va atacar Draghi en el passat -va titular que "la inflació i els italians van tan junts com els espaguetis i la salsa de tomàquet"-, va il·lustrar-lo recentment a les seves pàgines amb un casc típic de soldat prussià. "Draghi està molt en la línia de les nostres idees sobre estabilitat i solidesa econòmica", va regalar Merkel a un futur mandatari del BCE que, no obstant això, promet "independència". A Itàlia tothom recorda que Draghi mai no ha sintonitzat ni amb el primer ministre, Silvio Berlusconi, ni amb el titular de Finances, Giulio Tremonti, que el van lloar amb la boca petita quan es va acomiadar el 2001 de la direcció del Tresor.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT