Publicitat
Publicitat

Viure (i córrer) amb la manta al coll

Un ull a la clientela, l'altre al company que dóna l'avís en cas de presència policial i sempre preparat per embolicar la mercaderia i sortir corrents. Perdre-la suposaria una catàstrofe econòmica de grans magnituds que no es vol ni plantejar. Aquesta és la rutina laboral del Dam, un senegalès de 19 anys que en fa tres que va arribar a Barcelona. Els primers mesos es va dedicar a estudiar català i castellà i, quan ja es va sentir amb una competència lingüística suficient, va seguir els passos dels seus germans i es va iniciar en la venda ambulant. Ara viu, com resa la cançó popular, amb "la manta al coll".

El seu producte estrella: les ulleres de sol de baixa qualitat, però amb pretensions. La seva ubicació més habitual: el centre de Barcelona, encara que ara s'ha instal·lat temporalment a Roses (Alt Empordà), aprofitant la presència estival de turistes i fugint de la pressió extra de la Guàrdia Urbana a la capital catalana, sobretot després d'haver patit la contundència policial del diumenge a l'estació de metro de Passeig de Gràcia.

De fet, ell era un dels prop de 70 manters que diumenge es concentraven a les portes de la comissaria de Mossos d'Esquadra de Nou de la Rambla per fer front comú amb els companys ferits. Estava indignat pel tracte rebut, tot i no haver-se'n endut la pitjor part. "La cosa està molt difícil a Barcelona, és perillós continuar-hi treballant, se'ns tiraran a sobre", explicava ahir, ja amb la ràbia una mica digerida i des del refugi empordanès, on aprofita les nits per seduir els compradors amb els productes de la manta.

En petites compres

Compra les ulleres en una botiga de venda a l'engròs del carrer Princesa. El volum de la partida depèn de la disponibilitat de cash i explica que mai no hi pot invertir més de 50 euros. Paga un euro i mig per cada ullera -el preu per unitat a la botiga és força més elevat, però es beneficia del descompte per pack de compra- i, després, intenta convèncer els clients perquè n'hi paguin cinc, encara que accepta entrar en el joc del regateig i acostuma a vendre-les per quatre -potser menys, però un bon comerciant mai no revela els seus límits.

Vivia, abans del trasllat precipitat a Roses, en un pis amb el seu pare i els seus dos germans a Barcelona. Explica que la família no pot fer front a un lloguer i que per això se n'ajunten uns quants per buscar-se la vida, tant a l'hora d'aconseguir un lloc per dormir com a l'hora d'instal·lar-se en un punt, plantar-hi la manta i compartir, d'aquesta manera, l'avisador.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT