Publicitat
Publicitat

Will Keen: "El teatre Permet als espectadors descobrir els seus raconsinteriors"

DiscrecióWill Keen (Oxford, 1970) és un dels grans actors britànics que s'estimen més l'escalf del públic i del text que no pas els dels flaixos. Protagonista d'alguns muntatges de Cheek by Jowl, acaba d'impartir un taller per a actors a l'Obrador de la Sala Beckett

Parlem en anglès, malgrat que domina el castellà, i gaudeixo de la seva perfecta dicció, polida a Eton i a la Universitat d'Oxford. Dir que s'estima la seva professió és quedar-se curt, i escoltar-lo parlant del teatre i de la feina de l'actor és com assistir a una classe privada d'interpretació.

El nom del taller que imparteixes és La paraula feta acció . Què hi ensenyes?

Maneres de fer la paraula més activa. Crec que un dels perills del teatre en general i del teatre clàssic en particular és que per la influència de la televisió i el cinema tendim a naturalitzar i acabem sonant menys naturals. A la vida real un no parla si no necessita parlar i no diu una paraula si no necessita dir-la. Per dir autors clàssics has de lliurar-te de la reverència i el respecte pel vers i la poesia.

I com ho fas?

Intento desenvolupar maneres de fer que el llenguatge sigui completament dinàmic i necessari, més que pensar que aquesta gent parla com parla perquè l'autor així ho ha decidit. Els personatges decideixen fer servir les paraules que fan servir perquè són les úniques apropiades en aquella situació.

Per què uses Shakespeare per a les classes del taller?

Fins que no va arribar Shakespeare, els autors escrivien fent servir un llenguatge esplèndid i retòric, però tots els personatges parlaven de la mateixa manera, els passés el que els passés. Ell va canviar-ho, això: una idea revolucionària. Al Regne Unit va significar el naixement del teatre psicològic modern. A més, dir Shakespeare és una mena de gimnàstica intel·lectual i emocional per a un actor.

Has interpretat Conte d'hivern en castellà, amb traducció de Sanchis Sinisterra. Per a un actor anglès especialitzat en Shakespeare deu ser increïble interpretar-lo en castellà.

Fascinant i irresistible. La disciplina d'actuar en un llenguatge que no és el teu l'hi recomano a qualsevol: aprens milers de coses. Però al principi és molt frustrant, perquè els teus instints i els teu impulsos estan radicalment reduïts. En el teu idioma, d'alguna manera, fas servir la paraula per amagar el que realment dius i si parles en un altre idioma fas tants esforços per comunicar, per arribar, que no pots amagar-te.

Parla'm d'aquest concepte de l'actor que s'amaga quan actua, perquè tendim a pensar que justament és el contrari.

La gent pensa que actuar consisteix a mostrar una successió de situacions emocionals, però el que fem a la vida és esforçar-nos al màxim per amagar el que sentim: fem veure que no estem enfadats, per posar-ne un exemple. Només els nens i els bojos mostren els seus sentiments. No dic que el teatre no sigui un lloc d'emocions, dic que si vols arribar a un lloc de veritat, orgànic, com a personatge has de fer tot el puguis per assegurar-te que no es vegi cap emoció, perquè igualment els sentiments s'escaparan per tota mena de llocs que et sorprendran com a actor. Però si fas un esforç conscient per ser emocional, el públic et llegirà com un manipulador, de la mateixa manera com ho faria a la vida real.

I quina és la feina de l'actor?

És a mig camí entre capellà, detectiu i mèdium. Ho veig com un ritual, una colla de persones juntes en un mateix espai pensant el mateix al mateix temps. La idea d'una comunitat de la imaginació és fantàstica.

Què en treus d'actuar? Per què t'hi dediques?

Crec que és una mena d'addicció. De vegades penso que si no hagués de fer això, i subratllohagués, faria una altra cosa. És una necessitat. D'altra banda, és extraordinari poder treballar amb aquests textos i participar en un tipus d'art en directe i participatiu. També aprenc coses de mi mateix, descobreixo racons interiors i tinc l'esperança que el teatre permeti als espectadors descobrir els seus propis racons interiors.

La teva relació amb el teatre comença una tarda de dissabte. Tenies 11 anys i estaves avorrit...

Sí! Com ho saps? Mira: a casa meva el meu pare escrivia obres de teatre i les representàvem amb les meves tres germanes.I aquell dissabte en concret, per treure'm de casa, la meva mare em va portar a fer una prova... i em van donar el paper! La meva mare se'n feia creus! [Riu.]

Per què surten tants bons actors del Regne Unit?

No crec en això dels actors i els països. Però sí que és veritat que els actors a Anglaterra estan molt ben considerats, són com metges i advocats, i la confiança d'un actor en si mateix és essencial. A la resta d'Europa els directors els valoren més. I possiblement això que dius té a veure amb allò que deia abans d'amagar emocions, els britànics som una raça reprimida, així que ens costa menys treballar amb els frens posats.

La teva dona és actriu i espanyola. Com la vas conèixer?

Ella passava una setmana a Anglaterra i jo estava fent una obra al teatre amb Vanessa Redgrave, de la qual és una gran admiradora. Va anar al teatre a veure la Vanessa i em va veure a mi. I la resta és història.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT