La Xina manté silenci sobre la detenció de l'artista Ai Weiwei
PequínNo l'han detingut, no almenys de manera formal. Tampoc l'han condemnat, o almenys no encara en tancar l'edició. Però la desaparició de l'artista Ai Weiwei diumenge passat a l'aeroport de Pequín quan anava a agafar un vol a Hong Kong i el posterior registre al seu estudi fan pensar que aquest cop no és un simple escorcoll o una nova mesura intimidatòria com les que ha viscut abans. Tant de bo que ens equivoquem.
Ai Weiwei és l' enfant terrible de la nova avantguarda artística xinesa. El seu nom va consolidar-se en l'escena internacional amb la participació en l'última edició de la mostra Documenta i més recentment amb una exposició a la Tate Gallery de Londres. El seu llinatge (el seu pare era el poeta comunista Ai Qing, represaliat durant la Revolució Cultural) li havia permès certa vista grossa per part de les autoritats, però els esdeveniments que precedeixen la detenció fan entendre que la permissivitat ha tocat sostre.
Ai va ser un dels principals crítics dels Jocs de Pequín el 2008. El cens de noms de nens morts a les escoles pel terratrèmol de Sichuan li va costar una agressió quan la policia va irrompre a l'hotel on era. Al novembre el van posar en arrest domiciliari coincidint amb la demolició del seu estudi a Xangai. I per sobre de tot, el seu activisme a internet (la seva foto despullat amb la llama andina, la mascota anticensura, tapant-li les parts, encara decora moltes pàgines) l'ha catapultat com una de les veus més destacades d'una generació d'opinió incòmoda.
S'ensumava un exili
Per tota aquesta seqüència, quan la setmana passada es va rumorejar que deixava Pequín per instal·lar-se a Berlín, i quan després ell va matisar que només repartiria el temps entre una ciutat i l'altra, molts vam creure que tot plegat feia pensar en un exili. Possiblement així també ho van considerar les autoritats, que ja tenen Ai Weiwei i un centenar d'activistes més i que, amb les pors a una revolució del gessamí, han portat a nous límits la campanya repressora reiniciada amb el premi Nobel a Liu Xiaobo. Reiniciada perquè la repressió de la dissidència xinesa no s'ha aturat mai sota control del Partit Comunista, sinó que, com les contraccions d'un embaràs, va i ve.
Quan el Partit ha permès cert espai de discussió, apareixen noves veus i debats que ens permeten parlar de millora. Quan aquests sobrepassen els límits i condicionen la tan apreciada estabilitat social, cal replantejar-se les concessions i retallar-les si cal. L'escanyada actual trigarà uns mesos a relaxar-se, fins a la propera contracció o ombra d'amenaça al sistema, quan noms nous tinguin prou rellevància per prendre el relleu dels ara represaliats. Potser aquest embaràs serà lent, o potser acabarà en avortament, però el que és evident és que no caldria tanta medicació si no s'estigués gestant alguna cosa.
