Publicitat
Publicitat

ELECCIONS ESPANYOLES

La cruesa de la crisi, les retallades i les tensions amb els durs del PP poden complicar-li tot a Rajoy

El poder absolut també té riscos

De les nou legislatures de la jove democràcia espanyola, la 2000-2004 és de les més recordades. No només per la gran majoria absoluta (183 escons sobre els 350) que va obtenir la dreta, liderada per José María Aznar, i pel seu dramàtic final amb els atemptats de l'11-M. També perquè aquella, la de l'aznarato, va ser la legislatura del poder absolut exercit sense complexos: el gir atlantista que "per treure Espanya del racó de la història" va comportar anar a la guerra il·legal de l'Iraq, el Pacte Antiterrorista amb el PSOE i contra el PNB, el Pla Hidrològic, la llei d'universitats o la reforma laboral per decret en són exemples. Si avui es confirmen les enquestes, que donen a Rajoy una projecció d'escons més gran que la d'Aznar, la temptació al PP de repetir-ho pot ser irrefrenable. I Rajoy ho tem.

Al davant hi tindrà un PSOE esgotat i sense nord, que ha passat un calvari en una última legislatura caòtica i contradictòria i que, com el 2000 quan va triar entre José Bono i José Luis Rodríguez Zapatero, es debatrà entre el refugi del passat (Alfredo Pérez Rubalcaba) o el risc de confiar en dirigents de nova generació com Carme Chacón o Eduardo Madina. En set anys de Zapatero al govern, el PSOE ha exercit un poder vigilat. Vigilat pels mercats però també pels contrapesos territorials i polítics que ha atès davant la falta de majoria estable a les Corts i un mapa autonòmic plural.

Mapa autonòmic i local blau

Ara el PP veu com sense haver hagut de fer res especial està a punt d'heretar un poder absolut, que començarà a la Moncloa i que segueix a quasi totes les capitals de província i a unes comunitats on (al marge de marques blanques com UPN) només Andalusia (i fins a la primavera) i les Canàries trenquen el blau. Un color al qual es resisteixen també Euskadi i Catalunya malgrat que els governs de Patxi López (PSE) i Artur Mas (CiU) tenen una evident dependència dels conservadors als seus parlaments i ajuntaments.

L'Espanya que es dibuixarà avui és de pocs contrapesos al marge dels interns del PP però, a diferència del 2000, té una economia en coma. El futur president ha donat més pistes de les que voldria sobre les seves prioritats i ha afirmat que, llevat de les pensions, tot és susceptible de ser (i serà) retallat. L'estat del benestar se'n ressentirà. No pot ser de cap altra manera. Com han assenyalat diversos analistes i mitjans internacionals, això pot indignar el carrer i convertir la Moncloa en una olla a pressió per a Rajoy i fer oblidar els errors de l'impopular PSOE.

I davant el fet de ser el líder que més poder i menys marge financer ha gestionat, Rajoy haurà de triar entre governar sol o sumar. Ja hi ha veus al PP, per exemple a Catalunya, partidàries d'incorporar, passi el que passi, CiU i el PNB al govern de l'Estat com un missatge per "sortir de la crisi entre tots", consolidar relacions fluïdes i preparar el terreny a Euskadi. Allà el PNB pot haver de triar el 2013 entre l'esquerra abertzale, el PP i el PSE per tornar a Ajuria Enea. De bracet del PNB, Rajoy afrontaria havent-se curat en salut la fi d'ETA. No hi negociarà directament, però és poc imaginable que desaprofiti l'ocasió de liquidar la violència política, ara que té un preu més assumible.

La factura del cafè per a tothom

El PP patirà també per la banda del nacionalisme espanyol. Els principals mitjans i opinadors conservadors ja fa temps que disparen amb bala contra l'estat autonòmic. És un discurs que ha fet fortuna i forat a l'esquerra i que és la raó de ser d'UPyD, un fenomen molt madrileny. Als de Rosa Díez, com a IU, els llastra, però, una llei electoral acceptada pel PSOE i dissenyada per la UCD (el partit dels governadors civils del tardofranquisme que controlava les petites províncies) per beneficiar els grans partits. La pressió per recuperar competències i tenir a ratlla les autonomies serà gran.

Coherència amb l'oposició

Dirigents de CiU assumeixen que hi haurà recentralització però sostenen que no serà harmònica. Confien que de la retirada de competències i recursos, si arriba, n'escaparan les històriques, una denominació recollida a la Constitució pensant en un estatus diferenciat però que a mesura que s'acabava d'edificar l'esgotat model autonòmic ha esdevingut innòcua. Rajoy està, en això, atrapat com en tantes altres coses. Li costarà (o li serà impossible) explicar als seus barons, com Esperanza Aguirre, que les vaques magres i la pèrdua de poder és per a ells i no per a bascos i catalans. En un primer moment, amb una oposició desapareguda o testimonial, la principal via d'oposició a Rajoy serà interna. El seu poder territorial voldrà fer-se valer i no acceptarà fàcilment quedar malament davant dels seus conciutadans.

Des del 2004 l'ombra d'Aznar i el segell d'Aguirre s'han fet sentir més del que hauria volgut el líder del PP, que ha hagut de reiterar en diverses ocasions la seva "independència". L'ala radical del partit i la seva artilleria mediàtica, que ha demanat obertament el vot per al PP en les seves portades (és el cas de l'Abc o La Razón ahir) i editorials (El Mundo dijous) o que espera que Rajoy els rescati pels favors fets (cas d'Intereconomía), vol erigir-se en vigilant de l'ortodòxia i el desmantellament de l'herència progressista de Zapatero en temes com el matrimoni homosexual, l'avortament, els estatuts d'autonomia i les polítiques de memòria, igualtat o exteriors.

Rajoy sap que els temps en política cada cop s'escurcen més, que un any era una eternitat i ara és un sospir. L'estratègia de culpar l'herència rebuda pels socialistes li servirà uns mesos, però no un any. El seu serà un poder absolut, però si el gestiona de manera absolutista i no amb la intel·ligència que vol el moment pot ser efímer.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT