Publicitat
Publicitat

MOVIMENTS PROGRESSISTES

La crisi del PSC reobre el debat sobre com bastir una alternativa socialdemòcrata capaç de ser alternativa a l'hegemonia de CiU

Una altra esquerra és possible?

L'esquerra majoritària catalana solca aigües agitades des que l'han expulsada de totes les institucions en l'últim cicle electoral i no sembla que acabi de trobar un port prou sòlid per amarrar-s'hi. Fa unes setmanes, el dia que el primer secretari del PSC, Pere Navarro, presentava en societat la seva proposta de pacte fiscal, l'exconseller Antoni Castells, que feia de teloner de luxe, va confirmar la seva fama d'heterodox. Davant tota la cúpula del PSC asseguda a la primera fila de la sala d'actes del Col·legi de Periodistes, Castells va defensar la necessitat de crear una nova formació política d'esquerres, que parteixi de zero, amb el PSC, però va precisar: "Ha d'anar més enllà del PSC actual".

La reflexió de Castells no és nova ni tampoc innocent. El primer a parlar de la necessitat de bastir un gran partit d'esquerres a Catalunya d'àmplia representació va ser Pasqual Maragall, que fins i tot li va posar nom d'inspiració americana: el partit demòcrata. L'expresident de la Generalitat està retirat de la política però la seva idea continua viva dins i sobretot fora del PSC, a través del seu germà Ernest i de persones com Castells, que s'han refugiat en la enigmàtica Fundació Catalunya Europa. En teoria, aquesta fundació només és un grup de reflexió, però alguns hi veuen l'embrió per impulsar un nou projecte perquè disposen d'un important finançament d'empresaris de confiança. Aquesta setmana, Castells s'ha distanciat una mica més del seu partit i ha assegurat que no dóna suport a la proposta de pacte fiscal de Navarro i ha festejat amb el sobiranisme assegurant que la independència econòmica és viable. Un cop més ha reiterat que cal que des de l'esquerra es "reconstrueixi des de zero un projecte polític majoritari independent dels partits espanyols".

Converses discretes

La idea de Castells té un precedent més recent. Durant el segon govern tripartit hi va haver un inici de converses entre dirigents del PSC i d'ERC per recuperar la idea de Maragall, a l'esquena de les direccions de les seves respectives formacions. Durant uns mesos, quan el tripartit ja agonitzava, l'aleshores conseller d'Economia es trobava regularment amb Ferran Mascarell, que aleshores aspirava a ser alcaldable de Barcelona pel PSC, i Josep-Lluís Carod-Rovira, encara vicepresident de la Generalitat. L'objectiu era estudiar la viabilitat d'un nou projecte de centreesquerra sobiranista. Altra vegada les converses no van passar d'aquí. La pèrdua del poder i sobretot el pas de Ferran Mascarell a CDC van suposar un cop dur a la idea de crear un nou partit, gairebé irreversible.

Però el fet que el PSC entrés definitivament en crisi a les municipals, amb la pèrdua de l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, i la derrota a les generals han reactivat els moviments. En les últimes setmanes, Ernest Maragall s'ha posat en contacte amb antics dirigents d'ERC, com Joan Ridao, per mirar d'explorar la seva disposició a vincular-se a una nova formació, però el republicà va declinar l'oferiment. L'exconseller continua treballant en la idea, juntament amb Castells, tot i que per ara, més enllà de Marina Geli i Isidre Molas, no obtenen gaires suports en les files socialistes. El PSC va poder tancar el congrés del mes de desembre de manera unitària, al voltant de la figura de Pere Navarro, però les enquestes continuen demostrant que malgrat la crisi i les retallades els socialistes no remunten. Des de la direcció es demana calma, perquè tot just fa tres mesos del congrés en què va ser escollit. A més es recorda que tots els intents de crear un partit al marge del PSC no han passat fins ara de ser "tertúlies de cafè".

Ros, a les primàries

Malgrat la pau precària que es va aconseguir al congrés, dins el PSC hi ha moviment. Els dos candidats a primer secretari que finalment es van integrar a l'executiva, Àngel Ros i Joan Ignasi Elena, mantenen una estreta coordinació de cara a les primàries per escollir candidat a la presidència de la Generalitat, un càrrec al qual aspira l'alcalde de Lleida, que és dels pocs que ha derrotat l'aparell en els congressos regionals.

Des dels altres partits d'esquerres catalans, l'embolic socialista no sembla interessar gaire a la nova direcció d'ERC, que ja fa temps que va enterrar l'opció del tripartit. Des que Oriol Junqueras va arribar ala direcció d'ERC, el partit està orientat estratègicament cap a l'assolir pactes en clau nacional, tot i que alguns dels acords entre CiU i el PP, sobretot en el tema de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), ha reobert dubtes a la direcció republicana.

En canvi, ICV sí que intentarà guanyar adeptes obrint les portes. Els ecosocialistes volen passar "de ser oposició a alternativa de govern" i en una convenció celebrada ahir a Sant Feliu de Llobregat van decidir convertir l'assemblea nacional que ICV farà al novembre en la porta d'entrada de nous sectors, tant provinents de l'esquerra alternativa com de l'electorat socialista desencantat. Per això han creat un grup d'independents pròxims com l'escriptor Jordi Coca i els politòlegs Quim Brugué i Quim Sempere, que s'encarregarà d'impulsar un debat "de dalt a baix" obert a militants i simpatitzants.

Les preguntes

  1. 1. Cal un nou partit per renovar l'esquerra catalana?
  2. 2. Quina relació ha de tenir l'esquerra catalana amb el PSOE?

Josep Ramoneda

  1. En primer lloc no entenc com pot ser que els tres partits del tripartit s'hagin dedicat amb tanta alegria a dinamitar la història del govern d'Entesa, amb més eficàcia del que ho faria la dreta. Tots menys ICV, s'ha de reconèixer. Després de la desfeta haurien d'aprofitar aquesta legislatura per renovar-se a fons, de veritat. Poden fer una oposició responsable, però sense complexos, per anar construint una alternativa a CiU. Per exemple, tampoc entenc la incapacitat del PSC a l'hora de convertir l'Eurovegas en el tema central de la seva acció d'oposició. És de sentit comú però no s'hi atreveixen. Actualment l'espai polític de la socialdemocràcia no l'ocupa ningú de manera desacomplexada. El PSC està desdibuixat i ha de decidir si la seva prioritat és recuperar la Generalitat de Catalunya o tornar a l'època del pujolisme, quan es conformava a ser un partit amb unes quantes alcaldies importants i a garantir al PSOE un bon resultat a Catalunya i prou. Hi ha un espai a Catalunya per a la socialdemocràcia i si el PSC no el vol ocupar ho haurà de fer algú altre. El dubte és si això es fa amb el PSC o sense. És un dilema difícil de resoldre.
  2. L'època dels equilibris i les ambigüitats ja s'ha acabat. Si el PSC vol tornar a ser una alternativa de govern real a CiU ha de ser un partit veritablement autònom del PSOE. Ha de fer el contrari del que va fer amb Carme Chacón, que va intentar lligar per sempre el PSC al PSOE de manera orgànica. És una sort per a l'esquerra catalana que no li sortís bé.

Andreu Mayayo

  1. Necessitem una alternativa a l'hegemonia conservadora actual. El dubte és si el PSC està disposat a liderar aquesta alternativa o aposta per una sociovergència amb subalternitat. Si aposta per la subalternitat no podrà desbancar l'hegemonia de CiU. Em temo que a alguns dirigents del PSC ja els va bé, si aturen la sagnia institucional. El problema de crear un nou partit polític és que abans has de tenir projecte. Hi ha moltes maneres d'articular l'esquerra, però algunes fórmules han quedat malmeses, com la del tripartit o la de l'Entesa. El que és evident és que el PSC sol no podrà tornar mai a la Generalitat. Si s'ha de fer un nou partit, s'haurà de fer a partir del que hi ha ara, però anant més enllà de les organitzacions existents. Però el gran problema de l'esquerra catalana és saber si el PSC vol seguir a les faldilles de CiU o vertebrar una alternativa d'esquerres.
  2. El canvi de relacions amb el PSOE ja és una exigència de la societat catalana. No poden ignorar-la. La gent ja no entén per què voten una cosa aquí i una de diferent a Madrid. S'han de separar.

Oriol Bartomeus

  1. Cal repensar els partits. ¿En una societat com l'actual té sentit que hi hagi partits com els actuals? Si els partits són eines al servei de causes, d'idees, els partits actuals compleixen aquesta funció? Crec que abans de crear un nou partit cal saber què funciona i què no funciona dels partits actuals. I en qualsevol cas, els partits neixen per respondre a realitats que no troben canalització política i, sincerament, no veig cap demanda que no es pugui canalitzar a través de les formacions de l'esquerra que ja hi ha.
  2. Ha de ser de tu a tu. La societat catalana actual no crec que accepti una altra relació que no sigui la de l'acord entre iguals. El pacte amb el PSOE del 1978 podia entendre's que tingués un punt d'ambigüitat propi d'una situació nova que no se sabia cap on acabaria anant. Ara això seria simplement inacceptable. Ja no hi ha risc de fractura de la unitat civil de la societat catalana i qui utilitza aquest argument l'únic que pretén és fer xantatge. I ja se sap que el pitjor que pots fer quan et fan xantatge és caure-hi.

Joan Manuel Tresserras

  1. Els problemes de l'esquerra catalana, i els de l'europea, tenen a veure amb tres factors. En primer lloc, amb la formulació de propostes transformadores referides als grans reptes del món d'avui (energia i recursos bàsics, desigualtat, model econòmic, qualitat democràtica...). En segon lloc, amb la defensa d'unes formes de fer política en les quals la ciutadania tingui una participació activa i responsable, i no quedi reduïda a la condició d'elector-espectador. I en tercer lloc, amb un replantejament del model organitzatiu. En aquests moments, l'aparent fortalesa de CiU s'alimenta de la feblesa de l'oposició, la por de la ciutadania i la inexistència d'una alternativa perceptible. Però la resposta dretana a la crisi i el pacte amb el PP també llastaran CiU. Si el mapa polític es trenca es trencarà del tot, no només per l'esquerra. La possibilitat d'una nova formació d'esquerra de síntesi hauria de ser nacionalment compromesa i, en conseqüència, la tradició articuladora principal no seria la del PSC.
  2. Tenint en compte l'experiència dels últims anys, la relació amb l'esquerra espanyola hauria de ser al més semblant possible a la relació amb els altres partits europeus d'esquerres. El PSOE ha vampiritzat sistemàticament el PSC i l'ha deixat anèmic. Alls i estaques no han servit per evitar-ho. Demanar el vot per a una franquícia és molt poc agraït, com s'ha vist en l'últim cicle electoral. La S i la C de la denominació del Partit dels Socialistes de Catalunya haurien de tenir alguna mena d'autenticitat. Contra l'anèmia, sobirania.

Rafael Nadal

  1. L'espai de centresquerra catalanista a Catalunya no està prou vertebrat. Crec poc en la creació de nous partits. El que necessita l'esquerra, més que nous partits, és ser capaç de fer un nou discurs. Amb els plantejaments actuals no van enlloc. Des del meu punt de vista han de recuperar el discurs dels valors, com la feina, l'estalvi, la família, etc. L'esquerra ha de mantenir una intransigència absoluta en la vigilància de la moral pública en comptes de ser massa tolerant amb causes reprovables com la corrupció, que aquests dies està sortint a Andalusia. També és massa tova amb els poderosos, va amb falsos complexos. I sobretot, ha de saber donar una resposta equilibrada a la crisi, una alternativa real, que vagi més enllà de la crítica a les retallades i expliqui qui i com pagarem l'estat del benestar.
  2. Hauria d'actuar com un partit diferent al PSOE, però el sector espanyolista del PSC no vol tenir veu pròpia a Madrid. La gent que mira TV3 sap què voten CiU, ERC o ICV al Congrés dels Diputats, però no saben què vota el PSC ni qui és el seu representant. Això per un partit és infame.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT