Publicitat
Publicitat

EL MAPA POLÍTIC DESPRÉS DEL NOU GOVERN

La defunció del tripartit i el presidencialisme que tenyeix l'organigrama del nou executiu poden treure importància a la maquinària organitzativa

Els aparells dels partits, obligats a reinventar-se

Durant els set anys de govern tripartit, gran part de les decisions es prenien a la cuina dels tres partits que el formaven. José Zaragoza, des de la seu del PSC al carrer Nicaragua, i Joan Puigcercós, des de la seu d'ERC al carrer Calàbria, prenien més decisions que no pas molts membres del Govern a la reunió setmanal del consell executiu. Ara, amb l'aterratge de CiU al govern, aquesta situació variarà.

Artur Mas, amant de les metàfores nàutiques, ha volgut fer un cop de timó i confegir un govern presidencialista. Només cal fer un cop d'ull a les atribucions del departament de Presidència -ha sumat quasi totes les competències de l'extinta conselleria de Vicepresidència i les de Mitjans de Comunicació- i als noms que l'acompanyen en la singladura. Francesc Homs i Germà Gordó, membres del pinyol, escudaran el líder tal com han fet els set anys de pas per l'oposició.

La idea del president era confegir un govern "fort" en contraposició al desgavell intern que van traspuar els executius tripartits. I amb una novetat: s'ha captat un actiu rellevant de les files rivals -Ferran Mascarell, del PSC- i tres independents. Una heterogeneïtat manifesta en l'aspecte ideològic i professional, però que potser no es podrà fer efectiva en el transcurs de l'acció de govern. Presidència manarà, i manarà molt.

Això vol dir que les decisions importants les prendrà l'aparell de CiU, i molt especialment el de CDC? És sabut que el partit no ha aspirat, almenys fins ara, a exercir un control angoixant de cap estructura, però els politòlegs consultats per aquest diari consideren que, si en temps de tripartit manaven els aparells de les seves respectives formacions polítiques, ara se seguirà la mateixa pauta. No de tres partits ni d'un de sol, sinó de dos: CDC i Unió. Un detall que no es pot obviar.

"Les decisions es prendran igualment dins els partits; el Govern seguirà tenint poc marge com en temps del tripartit", assegura Joan Botella, catedràtic de ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Botella destaca, però, que de moment els departament de l'executiu no seran estancs, sinó que a dins hi conviuran membres de CDC i d'UDC. Josep Maria Reniu, director dels estudis de ciència política i de l'administració de la Universitat de Barcelona (UB), compara l'executiu de Mas amb els de Pujol i amb la darrera època de Felipe González. "Part important del partit és al Govern i, per tant, hi ha menys probabilitat que les mesures d'una banda i de l'altra entrin en col·lisió", afirma Reniu. El politòleg de la UB també considera que amb la "colonització" que ha fet CiU a l'executiu -combinada amb la gran presència de persones procedents de l'època de Pujol- faran que s'aturin "les psicofonies externes". En altres paraules: l'aparell de CiU, integrat dins el Govern pels més estrets col·laboradors de Mas, prendrà les decisions importants. Malgrat la voluntat de transversalitat i de desideologització.

Convivència entre aparell i líder
Sigui com sigui, cal entendre que els partits, com a institucions hiperburocràtiques, necessiten una organització interna que funcioni com un rellotge. I això és el que fan els aparells: fer xarxa, muscular el territori i mantenir les bases mobilitzades. Els cal gent que faci la seva feina i que la faci bé. Hi ha un líder, sí, però evidentment no es pot encarregar de tot. Segons apunta Ferran Requejo, catedràtic de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), des dels anys setanta els aparells han tendit a reduir-se a mesura que creixia la figura del líder. El biaix cap al lideratge es va iniciar a causa de l'audiovisualització de la política: el candidat pesa molt i la seva imatge, encara més.

La militància, arraconada
A tot això cal sumar-hi un descobriment que, segons Joan Botella, han fet els partits: "Ara saben que poden prescindir dels afiliats, ja no són la força principal dels partits". Botella considera que, amb aquesta tendència, es perden els "mecanismes micro i la democràcia interna" de les formacions polítiques. "I així els va", rebla el catedràtic de la UAB.

Cada partit és un món però en tots hi ha un cercle reduït que pren decisions i dirigents que representen algun sector, ja sigui ideològic o territorial. El pinyol és qui domina CDC des de l'ascens de Mas com a substitut de Pujol. Amb un perfil netament sobiranista, hi ha Homs -portaveu del Govern i secretari general de la Presidència-, Lluís Corominas -secretari de política municipal de CDC i vicepresident de la mesa del Parlament- i Germà Gordó -gerent de CDC des del 2004 i ara secretari del Govern. David Madí, cap de campanya el 2003, el 2006 i el 2010, ha estat el més "estimat i valuós" col·laborador de Mas, per bé que la seva figura mai ha estat gaire estimada pel conjunt de les bases.

Al darrer congrés de CDC, només el 60% dels delegats li van donar suport com a secretari d'estratègia i comunicació, mentre que Felip Puig -també de l'aparell però no sempre còmode amb el pinyol-, sempre supera el 85%. És un dels membres més apreciats per la militància, segurament perquè com a secretari d'organització del partit durant molts anys ha tingut l'ocasió de treballar-se el territori. Completa el cercle de poder Joaquim Forn, regidor de Barcelona i número dos de Trias a les municipals.

Moment de canviar peces
Al PSC, segurament el "partit més partit de tots, juntament amb ERC", segons Joan Botella, l'aparell té una importància cabdal. Especialment des del congrés de Sitges el 1994, el de la famosa rebel·lió dels capitans -José Zaragoza i José Montilla, en essència- que van acabar amb la cúpula obiolista. Els socialistes catalans són els que han donat més importància a l'aparell. Sobretot a la figura del secretari d'organització, José Zaragoza, que ha ideat campanyes i ha dominat el partit i la seva densa malla de poder en ciutats grans i mitjanes amb mà de ferro. Una part dels 25 diputats que va treure Carme Chacón a Catalunya el 2008 són gràcies al recordat "Si tu no hi vas, ells tornen" ideat per ell.

Immers en un procés de pràctica refundació i de recerca de nous lideratges, Botella recomana al PSC que l'aparell no pensi en si mateix perquè, en aquest cas, serà percebut com a "impopular". Josep Maria Reniu els aconsella fer el pas del perfil "gestor" al perfil "líder", una circumstància que no es dóna del tot amb Montilla.

Pel mateix procés passa ERC, que a més té la particularitat de prendre les grans decisions de manera assembleària. Ferran Requejo els recomana buscar amb urgència "lideratges nous", mentre que Josep Maria Reniu considera que primer han de construir una "estructura més institucionalitzada" abans de fixar un líder.

Unió i PP, tenen lideratges nítids. A Unió hi mana molt (i des del 1982) Josep Antoni Duran i Lleida i el seu cercle més estret de col·laboradors -Josep Sànchez Llibre i Jordi Casas, sobretot-, mentre que al PP el gruix de les decisions es prenen a Madrid. El mateix nomenament de l'actual presidenta, Alicia Sánchez-Camacho, va induir-lo Gènova. Mentrestant, ICV-EUiA gira a l'entorn de Joan Herrera i de les cares més públiques i joves del partit, Dolors Camats i Laia Ortiz.

L'encarnació dels aparells
Si s'hagués de condensar la maquinària dels partits en una sola persona, seria el secretari d'organització. Controla les bases, les delegacions territorials, s'encarrega d'omplir els mítings, de tensionar l'electorat i, en alguns casos, fins i tot es pot ocupar de les finances del partit, com en el cas de José Zaragoza. Una mena de clau anglesa per fer funcionar la maquinària.

N'hi ha que treballen més a l'ombra, pràcticament al més pur estil spin doctor , però també n'hi ha que assumeixen el cos a cos amb soltesa, com era el cas de Xavier Vendrell a ERC. Una altra vegada el cas de Zaragoza, que en les seves aparicions aprofita per desgastar l'oposició. En tot cas, la figura del secretari d'organització és bàsica per mantenir engreixat el motor del partit i per fer funcionar uns aparells que, ara per ara, tenen corda per estona.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT