Publicitat
Publicitat

NADAL AL PRÒXIM ORIENT

L'escola armènia de Jerusalem és clau per a la supervivència d'aquesta comunitat

Els armenis, els cristians oblidats de Terra Santa

Entrant per la porta de Jaffa, construïda al segle XVI pel sultà otomà Suleiman, i girant cap a la dreta, pel carrer del Patriarcat Ortodox Armeni, apareixen els primers signes del barri armeni, el més petit, el més desconegut i també el menys poblat dels quatre que conformen la Ciutat Vella de Jerusalem, habitada per unes 40.000 ànimes, de les quals unes 500 són armènies. En aquesta via enganxada al barri jueu, on oneja la bandera armènia, hi ha un parell de restaurants amb menjar tradicional i botigues que venen la molt apreciada ceràmica armènia. On el carrer es fa més estret, just abans d'entrar a l'interior del barri, uns cartells, mil vegades arrencats i mil vegades recol·locats, recorden als vianants amb fotos i dades el milió i mig d'armenis assassinats per l'Imperi Otomà entre el 1915 i el 1923, un fet que el periodista britànic Robert Fisk ha descrit com el primer Holocaust del segle XX i que el govern de Turquia no reconeix.

La comunitat armènia, de fe cristiana, és a Terra Santa des del segle IV. Uns 35.000 armenis vivien a Palestina fins al 1948, la majoria supervivents del genocidi. Des del naixement de l'estat jueu la població armènia a la zona, amb els mateixos drets que els palestins, s'ha reduït dràsticament. Unes 5.000 persones centren els seus esforços en el manteniment de la seva llengua, història, tradicions i cultura en una zona marcada pel conflicte àrabo-israelià. L'historiador i sociòleg armeni George Hintlian, nascut a Jerusalem, només espera que el seu barri no acabi sent un parc temàtic operat per una altra comunitat. "Jerusalem és un conflicte casa per casa. Nosaltres tenim espai i Israel mai para de comprar. La nostra és una situació líquida, que se'ns escapa de les mans", assegura Hintlian alhora que recorda que els cristians el 1948 eren una classe mitjana-alta "però les minories que sobresurten acaben sent anul·lades", subratlla.

L'educació, factor cabdal

El barri, un quadrat petit de carrers empedrats i nets, té una catedral del segle XII, un monestir del segle lV, un seminari, dos clubs socials, una biblioteca -que preserva la seva tràgica història-, un centre de salut i una única escola de primària i secundària en què un centenar d'alumnes aprenen en armeni, àrab, hebreu i anglès seguint el sistema educatiu britànic. La Saint Tarkmanchatz, creada el 1929, va ser a la part jordana fins al 1967 i és un importantíssim element de cohesió. Pel seu director, el pare Norayr Kazazia, l'èxit dels seus estudiants és la clau de supervivència de la comunitat. Malgrat les xifres, Kazazia es mostra optimista perquè diu que fa 20 anys tots els joves armenis marxaven fora buscant una bona feina, generalment als Estats Units, però ara veu que alguns decideixen quedar-se a Jerusalem. Hitlian, en canvi, no es mostra tan esperançat perquè "a l'hora de donar una bona feina, els jueus acostumen a agafar jueus i els àrabs prefereixen contractar àrabs". I, a més, "l'anomenada llei del retorn només afavoreix la tornada dels jueus", afegeix.

La comunitat custodia, a través de la seva Església i juntament amb els grecs i els catòlics, alguns dels llocs més sagrats del cristianisme, com l'església de la Nativitat a Betlem i el Sant Sepulcre de Jerusalem.

La porta d'entrada al barri armeni, gran, pesada, antiga, s'obre a les cinc de la matinada i es tanca a les 22.30 de la nit. Fora d'aquest horari, els veïns necessiten un permís especial del patriarcat per entrar o sortir del recinte. Ells, com els coptes d'Egipte, seguidors del calendari gregorià, celebraran el Nadal el 6 de gener, mentre que el Patriarcat Armeni de Jerusalem, fidel al calendari julià, ho farà el 19 de gener.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT