Publicitat
Publicitat

20 anys del cotxe bomba a Vic

Un atemptat al cor de Catalunya

Un documental de TV3 recorda el dia que ETA va matar 9 persones

Ara fa 20 anys que als periodistes de Vic ens va tocar explicar un atemptat d'ETA en primera persona. Fins aquell moment, els havíem vist tots per la tele. Jo tenia 24 anys i m'acabaven de nomenar subdirector del diari El 9 Nou. A les 7 de la tarda del dimecres 29 de maig del 1991 era amb el director Jordi Molet comentant l'editorial que havia escrit ell. De cop, vam sentir una explosió molt forta. "És una bomba a la caserna", em va dir en Jordi. "No fotis", li vaig contestar jo. La caserna de la Guàrdia Civil de Vic era a només 150 metres del diari. Tots vam sortir corrents cap allà.

La primera persona que em vaig trobar va ser la Carme Ferrándiz, amiga meva de la universitat i filla del capità de la Guàrdia Civil. Estava plorant al mig del carrer perquè no sabia si el seu pare era a dins de la caserna. Ens vam abraçar. Aquella abraçada és la imatge que m'ha quedat gravada de l'atemptat. A Vic tothom té la seva imatge d'aquells fets. Però ens l'hem guardat per a nosaltres. No n'hem parlat en veu alta durant tot aquest temps.

Explicar-ho assossegadament

Ara, 20 anys després i amb l'avantatge que dóna el temps, torno a explicar allò que el 1991 ja vam explicar de pressa i corrents. En aquest cas, ho explico per a un documental que TV3 estrenarà dimecres i que porta per títol ETA a la ciutat dels sants. Aleshores, tot va anar tan ràpid que no vam tenir temps ni de pensar en el que havia passat. Després, segurament hem pensat que era millor no pensar-hi. Que també és una manera de ser de la nostra ciutat, on per moltes coses que ens passin, sempre sembla que no ens passa mai res. Tot va per dins.

Aquesta no és la història d'un atemptat qualsevol. És el més sagnant que ETA ha fet mai en una ciutat tan petita. Hi van morir nou persones: quatre nenes que jugaven al pati, un noi de disset anys, un guàrdia civil i la seva sogra, i un altre guàrdia amb la seva esposa. El cotxe bomba d'ETA va destrossar les vides de moltes famílies i va fer explotar les contradiccions d'una ciutat molt nacionalista, que pensava de manera il·lusa que precisament per això mai patiria un atemptat d'uns bascos. Una ciutat que, a principis dels anys 90, esperava l'arribada dels Mossos d'Esquadra per substituir la Guàrdia Civil. A la caserna hi vivien unes 50 persones. Era una petita ciutat dins d'una ciutat també petita. Un món dins d'un altre món.

Poca vigilància

Ningú a la ciutat es pensava que ETA podia atemptar a Vic. Ni tan sols la Guàrdia Civil. Aquella era una caserna amb molt poca vigilància, un objectiu relativament fàcil pels terroristes. ETA volia fer una gran matança i ho va aconseguir. Amb els anys també ha emergit la dimensió simbòlica de l'atemptat: uns suposats patriotes bascos que atempten contra uns que ho havien de donar tot per la pàtria espanyola al cor de Catalunya.

Un triangle incòmode que va fer que la digestió de l'atemptat fos lenta i difícil. Allò va tenir conseqüències polítiques. Després de Vic, s'acaba definitivament l'emmirallament que molts sectors del nacionalisme i l'independentisme català tenien amb el País Basc. S'acaba aquell mirar cap a un altre costat quan els atemptats passaven lluny de casa.

L'endemà de l'atemptat, el 30 de maig del 1991, quan la tensió emocional arribava al seu punt màxim als funerals per les víctimes, el guió va fer un gir inesperat: la Guàrdia Civil desarticulava el comando Barcelona a Lliçà d'Amunt. Dos terroristes morts, Joan Carles Monteagudo i Jon Félix Erezuma, i un tercer, detingut. Juan José Zubieta va ser condemnat a 1.300 anys de presó.

"Els primers dies vam ajudar les víctimes com ningú, però després vam desar l'atemptat massa ràpid al calaix de la memòria", diu l'alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal. Deu ser que els cinc minuts de silenci que vam fer aquell dia els hem allargat 20 anys.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT