Publicitat
Publicitat

EL DEBAT DE LA CONVIVÈNCIA Reportatge

Pisos sobreocupats i convivència fràgil al Centre, la zona amb més problemes d'exclusió social

El barri més pobre de Salt

De can Tona a can Pixera fou l'espai històric que els saltencs reivindicaven com a propi quan Girona va segregar la població entre 1975 i 1983. Ara a can Tona s'hi ha aixecat un edifici i can Pixera és una casa abandonada amb una porta anarquista i un picaporta rovellat. L'esperit d'aquells anys en què Salt lluitava per tenir una entitat pròpia, sense l'ombra de Girona, es va reivindicar arran dels enfrontaments racistes que va viure la població a finals de febrer de l'any passat. Ho va fer l'alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda en els premis 3 de Març, quan la ciutat celebra anualment la independència de Girona davant un auditori on només hi van assistir dos immigrants. Aquesta presència, poc important quantitativament, és significativa si tenim en compte que més d'un 41% de la població és d'origen estranger. L'any 2000 el percentatge d'immigrants censats es reduïa a un 6%.

L'augment de la població immigrant a Salt en l'última dècada ha estat espectacular. La majoria viuen al barri Centre, en els mateixos edificis que el Patronat de l'Habitatge va aixecar durant els anys seixanta per acollir les onades migratòries procedents de la resta de l'Estat. Algunes d'aquelles primeres famílies van prosperar i, d'acord amb la seva millora econòmica, gradualment es van anar traslladant a altres punts de la demarcació. L'espai buit que van deixar ha estat ocupat per aquests nouvinguts de gairebé vuitanta nacionalitats de múltiples cultures que converteixen aquest lloc en una densa torre de Babel.

Aquí la baguet costa 30 cèntims i si en compres dues te les donen per 50; tallar-te el cabell et pot sortir per 5 euros, i menjar un xauarma en val 3. Els preus són simptomàtics de l'efecte de la recessió econòmica en aquesta zona de Salt. El grup d'habitatges de la Sagrada Família, amb 220 pisos, és un dels més grans de la població. Dues grans línies paral·leles de formigó al cor del barri Centre, aixecades l'any 1970, poden ser un exemple paradigmàtic del que està passant a Salt.

Pisos sobreocupats
A mitjans del 2007, en Saïd compartia amb dotze companys marroquins més un pis de setanta metres quadrats d'aquesta comunitat que donava al carrer Manuel de Falla. La majoria es dedicaven a la construcció, encara no tenien papers i treballaven amb la il·lusió d'aconseguir-ne i d'enviar diners a casa. El seu germà, Lahcen, parlava amb entusiasme de les possibilitats que oferia Europa però també mostrava desànim: "Cada vegada ens costa més trobar feina i si no en tenim no podem pagar les despeses del pis". Fa dos anys que han deixat de pagar el lloguer perquè el propietari, d'origen gambià, tampoc estava al corrent de la hipoteca però, de moment, el banc no els ha embargat el pis. Estan a l'espera d'un desnonament que després de tres anys encara no ha arribat. Durant alguns mesos han estat robant llum d'un veí, han fet cua a la font pública de la plaça Antoni Gaudí per tenir aigua i s'han plantejat ocupar també el pis del costat, que fa poc ha estat embargat pel banc. Dels cinc que queden, només n'hi ha un que treballa, sense papers, en una granja del Baix Empordà. La resta malviuen. Des de fa mesos recullen ferralla dels contenidors, esporàdicament han robat coure a cases i fàbriques abandonades i, amb l'inici de la temporada de pinyes -que va començar al novembre- se la juguen enfilant-se als arbres per cobrar 25 cèntims el quilo. Tot i això, en Saïd assegura: "Prefereixo jugar-me-la amb les pinyes i guanyar poc que robar". Alguns d'ells han provat sort en altres països europeus, com França i Bèlgica, però han tornat amb la cua entre cames convençuts que poden sobreviure millor a la crisi des de Salt.

Els xèrifs d'escala
La situació dels ocupants d'aquest pis no és aïllada. Oficialment, hi ha més d'un centenar de pisos embargats pel banc que han estat ocupats. És el registre que ha elaborat la Policia Local. Però la xifra pot quedar curta perquè es calcula que hi ha més d'un miler de pisos buits. La majoria dels presidents de les comunitats se senten impotents davant d'aquesta allau d'okupes. El president del bloc de la Sagrada Família, Jaume Casaponsa, s'encarrega des de fa dos anys de sanejar l'economia domèstica de la comunitat. Estar a l'atur li ha donat temps per dedicar-se a fer de "xèrif" d'escala. Ho diu amb convicció encara que en alguns moments també el venç el desànim. Ara està seriosament preocupat perquè uns veïns roben gas: "He trucat a la companyia i m'han dit que, primer, ho denunciï a la policia". Ho diu indignat, arrugant el front i posant-se les mans al cap.

Convivència difícil
Els índexs de morositat han augmentat tant entre els immigrants com entre els autòctons fins al punt que algunes comunitats tenen deutes que superen els 15.000 euros. I és que, en moltes escales, no tenen ni tan sols una junta constituïda. A més, la proliferació de pisos ocupats amb els problemes que genera està ocasionant greus conflictes de convivència en escales on queden poques famílies autòctones, sobretot persones de la tercera edat que han vist com en pocs anys canviava el seu paisatge més pròxim i no se sentien identificats amb el seu entorn. El Grup Verge Maria és una de les comunitats més afectades. A l'immoble que correspon al carrer Roger de Llúria número 2 hi han detectat cinc pisos ocupats d'un total de divuit. La presidenta, Bernardita Lozano, va arribar de Lleó als anys setanta per treballar durant bona part de la seva vida activa a la fàbrica Gassol. Té seixanta-cinc anys i està orgullosa del seu pis de 50 metres quadrats guanyat a pols i ara lluita contra la il·legalitat que impera a la seva escala. Malauradament, aquests pisos pels quals s'han arribat a pagar 120.000 euros, actualment només es venen per 30.000 euros, el mateix que es pagava el 2000. Ella és una espectadora diària de gent que va amunt i avall i que s'aprofita de l'actual situació: "Hi ha joves que es dediquen a ocupar pisos i a llogar-los com si en fossin els propietaris". I afegeix: "No es tracta només d'estrangers, un grup de dones espanyoles han ocupat el 5è 1a i hi estan exercint la prostitució".

Bernardita assenyala directament les caixes i entitats bancàries com a responsables d'aquesta situació: "No s'han preocupat de tancar els pisos amb parets de rajol perquè ningú hi entri tot i que se'ls ha avisat reiteradament". Fa gairebé un any, l'Ajuntament va denunciar públicament aquesta situació i va demanar a més d'una trentena d'entitats bancàries que tenen en propietat habitatges embargats que en controlessin l'ús i el manteniment, però la problemàtica està lluny de resoldre's.

Temps d'oportunitats?

La crisi, però, també dóna oportunitats a la població que viu al barri Centre. En John és nigerià i es dedica diàriament a recórrer els llocs on desballesten cotxes. "No en vull parlar gaire perquè em sortirà competència", diu. Factura cada dos mesos un contenidor en direcció Nigèria via marítima. Tampoc és un fet únic. En Daniel, que acaba de ser pare amb una noia brasilera, fa una cosa semblant però recollint roba, sabates i ferralla que envia directament al seu país, Ghana. "El negoci funciona -assegura-; volem ampliar la família". El retrat social i econòmic del barri Centre, amb oportunitats incloses, també hi era fa un any, però les situacions difícils s'han accentuat. Un desànim general s'afegeix a les tensions dels últims dies i sembla que aquesta manifestació convocada per dissabte vol recordar que Salt continua sent de can Tona a can Pixera.

La multiculturalitat és visible als carrers de la ciutat del Gironès.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT