Els bastons a les rodes del PP a Catalunya

Decret d'humanitats

Més història d'Espanya

Quan el 1996 el PP va accedir per primer cop al govern d'Espanya, l'aleshores ministra d'Educació i ara presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre -representant del sector més dretà del partit-, es va proposar reformar l'ensenyament al batxillerat per augmentar el pes de l'assignatura d'història d'Espanya, i que suposava la uniformització de l'educació a tot l'Estat. La mesura va xocar de ple contra les nacionalitats històriques, que veien envaïdes les competències, i contra el professorat, que veia en el projecte una motivació política més que no pas formativa. El decret no va tirar endavant perquè el PP, que en la seva primera legislatura al poder no va obtenir majoria absoluta, no va aconseguir els vots de CiU i el PNB. Darrere la proposta s'hi trobava la Real Academia de la Historia, que no veia amb bons ulls els "particularismes i localismes" en l'ensenyament que es feia de la matèria d'història. L'any 2000, la nova ministra d'Educació, Pilar del Castillo -que va succeir Mariano Rajoy en aquesta responsabilitat- va aprofitar la majoria absoluta d'Aznar (183 diputats, xifra que ara Rajoy té a les mans superar segons totes les enquestes) per aprovar el decret d'humanitats que Catalunya mai va aplicar al 100%.

Pla Hidrològic Nacional

L'Ebre, en peu de guerra

El Pla Hidrològic Nacional (PHN) que el PP va posar damunt la taula el 2001 amb el vistiplau de CiU preveia un transvasament de l'Ebre al País Valencià, Múrcia, Andalusia i Barcelona. El projecte va tenir forta oposició a les Terres de l'Ebre i a Catalunya en general. Amb el lema "Lo riu és vida, no al transvasament", milers de persones van sortir al carrer durant mesos, fins que el PHN va tirar enrere el 2004, després que el PSOE, vencedor de les generals, ho pactés amb ERC i ICV. No es va arribar a detallar mai el cost de la infraestructura ni les conseqüències ecològiques. La UE s'oposava al projecte i a finançar-lo.

Recurs en contra de l'Estatut

Propicia la sentència del TC

La reforma de l'Estatut català era una de les prioritats del govern tripartit, que va iniciar el seu camí l'any 2003. Després d'un procés d'elaboració que no va estar exempt de complicacions al Parlament, el text va ser finalment aprovat en referèndum el juny del 2006. Ja abans, el PP va presentar recurs d'inconstitucionalitat. Els encarregats de fer-ho van ser Federico Trillo i Soraya Sáenz de Santamaría; ella apareix a les travesses per ser vicepresidenta del govern Rajoy.

El PP havia deixat clar, ja ens els mesos de tràmit de la norma, que era intolerable que Catalunya es definís com a nació en el preàmbul de l'Estatut. Una expressió que, per cert, va diluir-se en el redactat final, que inclou el terme nacionalitat històrica. La direcció estatal dels populars va pressionar amb força Josep Piqué, aleshores cap de files del PP català, perquè no "cedís" davant del to "massa nacionalista del text". L'Estatut d'Andalusia, amb articles idèntics al català, no va ocupar l'atenció del PP, que hi van votar a favor. El TC va emetre el seu veredicte el juny del 2010. Va declarar anticonstitucionals 14 articles.

Recollida de firmes contra l'Estaut

4 milions de peticions

El PP no en va tenir prou presentant un recurs d'inconstitucionalitat en contra de l'Estatut. També es va encarregar de recollir firmes arreu del territori espanyol -també a l'avinguda Diagonal de Barcelona- per demanar un referèndum a tot Espanya sobre la norma catalana. Els populars van recollir fins a 4 milions de firmes i van forçar que el Congrés tractés la qüestió. "No hem acabat", va dir Mariano Rajoy quan es va desestimar la iniciativa que va defensar el seu partit.

Els 'papers de Salamanca' Els 'papers de Salamanca'

Nova ofensiva al TC

Com va passar amb l'Estatut, el PP va decidir portar al Tribunal Constitucional (TC) la decisió del Congrés segons la qual els papers de Salamanca pertanyents a ciutadans catalans -i que els van ser decomissats durant la Guerra Civil- podien tornar als seus antics amos. Els populars van denunciar que s'havien "lesionat" les condicions d'igualtat dels càrrecs públics. El TC va desestimar el recurs. El PP va promoure i defensar mobilitzacions per evitar que els papers de Salamanca tornessin a casa.

Els atacs a la llengua catalana

Defensa del bilingüisme

Hi ha una imatge que ho resumeix bé: Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del PP català, demanant que a Catalunya es garanteixi el "dret" a una educació bilingüe en companyia de Francisco Caja, històric militant contra la immersió lingüística. Pocs dies més tard, l'aleshores president del País Valencià, Francisco Camps, eliminava les línies escolars en valencià, mentre que José Ramón Bauzá, escollit el 22-M president de les Balears, suprimia la direcció general de política lingüística. Tot plegat en el context d'una interlocutòria del Suprem contra la immersió lingüística que instava el Govern a incrementar el pes del castellà a les escoles.

El programa electoral del PP de l'any 2008 advocava per una llei orgànica que garantís el bilingüisme en les comunitats autònomes amb llengua cooficial. Ara els populars han desestimat incloure una proposta similar. En aquests anys d'oposició, el PP també ha tingut temps per insuflar aire al Manifiesto por la lengua común promogut per Fernando Savater i signat per representants de la cultura espanyola.