Publicitat
Publicitat

La direcció socialista treballa per evitar que Les primàries se li escapin de les mans

La batalla interna al PSOE amenaça la unitat del partit

"Panorama aclarit". Així resumia, en un concís SMS, un dirigent del PSOE el futur del partit, minuts després que José Luis Rodríguez Zapatero anunciés que no seria el candidat a la presidència del govern espanyol el 2012. Vuit dies després, la boira successòria ha tapat el paisatge i el camp de batalla a Ferraz, torna a estar enfangat. Tot i les crides de la direcció federal, amb més constància que convicció, perquè s'ajorni el debat intern fins passat el 22-M, el cert és que el partit està frisós per poder votar qui serà el cap de cartell el 2012 i els moviments de fons no s'aturen. La cúpula de Ferraz prova, com a mínim, de marcar el terreny per evitar que el procés se li escapi de les mans i acabi amb una guerra interna que esquinci el partit a pocs mesos d'unes generals. Ja se sap que, com avisa el veterà Alfonso Guerra, a vegades les primàries les carrega el diable.

Aquesta setmana, sense l'activitat parlamentària habitual al Congrés, ha servit perquè tothom es posicionés en el tauler de joc. Els aspirants in pectore , Carme Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba, s'han deixat veure en públic tot i que han parlat poc. A l'executiva de dilluns, cap dels dos va prendre la paraula, ni tan sols per agrair davant dels seus companys la feina de l'encara secretari general. Tots dos han coincidit, però, a mantenir oberta la porta de la seva eventual candidatura a les primàries de bat a bat. El vicepresident primer va assegurar que parlaria a partir del dia 24 de maig, el dimarts posterior a les eleccions autonòmiques i municipals; Chacón es va comprometre a fer-ho un dia abans, el 23. Les espases es mantenen alçades per al combat si n'hi ha i, sobretot, si és entre ells dos.

Moltes opcions

La revista The Economist assegurava divendres que els socialistes hauran d'elegir entre "una guineu amb cicatrius de batalla", en referència a Rubalcaba, i una "jove brillant" com Chacón "que contrastaria amb els 56 anys" de Rajoy. Però dins del partit ningú no dóna per bo que aquest sigui l'únic escenari possible.

El ministre de Treball, Valeriano Gómez, avisa que la banqueta socialista és "gairebé tan bona com la del Barça". És improbable però que la jove pedrera del partit, com Eduardo Madina o Óscar López, faci ara el pas. Alguns dirigents territorials ja s'han descartat públicament, com l'aragonès Marcelino Iglesias, l'extremeny Guillermo Fernández Vara i el lehendakari Patxi López. D'altres que podrien tenir-ne ganes, com el madrileny Tomás Gómez, saben que ara tenen un altre repte mot complicat: provar de vèncer a les seves respectives comunitats autònomes. Queden dos noms que, els últims dies, s'han reivindicat públicament: el president del Congrés, José Bono, i el vicesecretari general i ministre de Foment, José Blanco.

Arribat el cas, Bono podria ser per a alguns la solució de consens. Té experiència de govern a la seva comunitat autònoma, Castella-la Manxa; va perdre per nou vots el Congrés de l'any 2000 contra Zapatero per ser secretari general, però no pas per ser candidat a la presidència del govern espanyol; és un home amb autoritat interna per conduir el partit en un període de transició si, com apunten totes les enquestes, el PSOE perd les eleccions del març de l'any que ve; i, sobretot, és un polític capaç d'esgarrapar vots del centre perquè està ben vist per la dreta: és catòlic practicant i defensa tesis espanyolistes.

Aquesta setmana ja ha penjat el cartell de "disponible" quan va assegurar q ue estava disposat a "ajudar" el partit. No tothom, però, ho veuria amb bons ulls. El sector més zapaterista, el que fa 11 anys s'agrupava al voltant de Nova Via, saben que suposaria un retorn als esquemes del felipisme dels anys noranta i l'abandonament definitiu d'un tímid federalisme que, a parer seu, ha impulsat el president espanyol.

Blanco demana tanda

L'altre nom que cada cop pren més força és el de José Blanco, l'home que ha madurat políticament a l'ombra de Zapatero fins a controlar amb mà de ferro l'aparell, capaç al mateix temps de rebre elogis de la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, per la seva gestió al capdavant del ministeri de Foment. El número 2 socialista ha anat teixint complicitats amb Pérez Rubalcaba. Són els dos puntals del cap de l'executiu espanyol i ningú no dubta que ells pivotaran el procés que formalment començarà al comitè federal del 28 de maig, quan es doni el tret de sortida a les primàries i que s'ha de concloure, segons els càlculs del partit, a principis del mes de juliol. Ningú no dubta que Blanco hi tindrà un paper determinant. Dimarts va assegurar que, com a vicesecretari general del PSOE, seria "neutral" però que no seria "indiferent". Una frase que va encendre tots els llums d'alarma i que dóna oxigen a les especulacions sobre el seu paper en una eventual candidatura.

Sobre la taula, però, no només hi ha travesses de noms que optin a ser el cap de cartell electoral el 2012. Hi ha també el joc de múltiples combinacions possibles que ajudin a buscar una solució de consens que no divideixi la militància en dues meitats. A Ferraz temen la possibilitat que la campanya electoral del 22-M s'acabi convertint en una competició entre Chacón i Rubalcaba, a veure a qui aclamen amb més força, com ja comença a passar. A més, alguns membres de l'executiva alerten d'un doble risc: que unes primàries enfrontin els dos responsables de les carteres d'Estat amb més pes -Defensa i Interior- que doni una imatge de desgovern de cara a la ciutadania. Des del grup parlamentari també veuen amb preocupació la possibilitat que aquest procés els debiliti a l'hora de buscar consensos amb els altres partits.

'Ticket' a l'americana

Amb aquest escenari de fons, alguns dirigents veurien amb bons ulls un tàndem electoral entre Rubalcaba i Chacón a l'estil nord-americà. És a dir, deixant clar des d'un principi que, en cas de victòria, el número 1 seria el president del govern espanyol i el número 2, el vicepresident. Això hauria d'anar acompanyat de cartells amb les imatges del ticket electoral i el repartiment de forma molt equilibrada del protagonisme de l'un i de l'altre. La idea de fons és plantejar una campanya electoral innovadora, que trenqui amb els paràmetres tradicionals, que acabi per descol·locar el PP -que necessita un objectiu clar per desgastar des de l'oposició- i que permeti resoldre el dilema que plantejava The Economist : sumar l'audàcia de la guineu amb la joventut d'una política amb recorregut.

La direcció socialista té clar que la batalla, sorda i en privat, ja ha començat. Dimecres, Chacón va aparèixer per sorpresa a un acte del president extremeny, Guillermo Fernández Vara, un ferm partidari de la candidatura de Rubalcaba. En canvi, el vicepresident tercer, Manuel Chaves, i el ministre de la Presidència, Ramón Jáuregui, membres de la vella guàrdia felipista, van decidir a última hora no anar-hi, malgrat la previsió de l'agenda oficial. Queda clar que les coses es mouen a les files socialistes i que tothom, de cua d'ull, calcula amb quins suports comptaria en cas de fer el pas decisiu. I ningú no dubta que Chacón en té ganes.

Per evitar les esgarrinxades, l'executiva socialista té clar que avalarà els diversos candidats que vulguin optar a la candidatura per evitar una guerra fratricida com la de les primàries a Madrid. D'aquesta manera, els aspirants s'estalviarien de recollir el 10% dels avals entre la militància que marquen els estatuts del partit. L'objectiu és fer el relleu ràpid, net i amb el menys desgast possible. No serà fàcil i l'aparell del PSOE treballa preventivament. El panorama, doncs, no és gens clar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT