Crònica 01/05/2011

Una boda i un funeral

Tradicions El casament de Guillem d'Anglaterra ha volgut retornar la popularitat i la proximitat que la monarquia anglesa va perdre amb la mort de Lady Di, la mare de Guillem. Però la cerimònia, més que recobrar la simbologia que representava la "princesa del poble", va ser com un segon funeral de Diana i la reivindicació del vell ordre.

Bru Rovira
4 min
Una foto recorda Lady Di a París el dia del casament del seu fill. A la boda, no hi va haver espai per al record a Diana.

Quan la setmana del 6 de setembre del 1997 em van enviar a Londres als funerals de Lady Di, vaig pensar que els meus caps d'aleshores em volien fer reviure el càstig del 1992 quan, en plena guerra balcànica, vaig haver de viatjar a París amb el fotògraf Kim Manresa per informar sobre la inauguració del parc d'atraccions Eurodisney. Després de passar tot el dia perseguint Pluto i Mickey Mouse, vam acabar la nit asseguts en un bar a l'entrada del parc, queixant-nos de la nostra mala sort en companyia d'una noia anglesa que havia estudiat teatre i la feina més rendible que havia trobat era la d'encarnar Blancaneu i somriure als nens que la perseguien entre les atraccions. Després de la jornada laboral, la noia havia canviat el look de princesa dels set nans per un punk agressiu, i el que ens explicava, amb llàgrimes de rímel negre regalimant-li galtes avall, és que el seu desig era representar Shakespeare, un desig que nosaltres vam comparar amb la pressa que teníem per sortir cames ajudeu-me cap a l'ex-Iugoslàvia i alliberar-nos així del món visual d'Eurodisney.

El despit a un poble sencer

El mateix estat d'ànim, la mateixa sensació de conte de fades, flors i violes, era, doncs, la que m'acompanyava aquell mes de setembre del 1997 -la guerra balcànica continuava aleshores a Kosovo-, quan vaig desplaçar-me a Londres per fer la crònica de la mort d'una princesa fràgil i neuròtica. Una noia d'ulls tristos que havia viscut una tragèdia personal en el si d'una monarquia encotillada, freda i distant, que expressava sentiments de pedra picada i vivia d'esquena als problemes del poble.

He de dir que aquesta visió de Diana dividia aleshores l'opinió pública del nostre país -Terenci Moix la va qualificar de "Cinderella, cursi i llepada"- i que eren molts els articulistes que no podien suportar la manca d'autocontrol de la princesa, i el desgavell emocional i polític que significava estar un dia passejant per Bòsnia o Angola per criticar les mines antipersona -campanya que va aconseguir el Nobel de la Pau- i mostrar-se l'endemà en braços d'un playboy a la coberta d'un iot de luxe a la Costa Blava.

Fossin quins fossin els apriorismes, la ciutat de Londres que ens va rebre aquell 6 de setembre ens va deixar a tots tocats: com si fóssim personatges sortits d'una pel·lícula de Ken Loach, la gent humil, el poble, els marginats, els fràgils, els estigmatitzats s'havien convertit en els protagonistes més visibles dels centenars de milers de persones que omplien els carrers de la ciutat. Ciutadans vinguts de tots els racons d'Anglaterra, molts dels quals havien acampat als parcs de la ciutat, expressaven amb els seus plors el malestar contra una monarquia que simbolitzava amb el seu despit a la princesa, un despit, també, al poble i a la gent corrent.

La mort de Lady Di s'havia convertit en una bomba emocional que explotava en el cor del sistema. En un crit polític a favor d'un canvi que, l'oportunista i aleshores brillant Tony Blair, va saber expressar amb gran habilitat quan la va nomenar "la princesa del poble". El que quedava, finalment, de Lady Di, el seu valor simbòlic -que, evidentment, té molt poca cosa a veure amb la seva personalitat real- era, doncs, aquesta protesta en contra de la hipocresia de les classes altes i l'anhel popular de transformar una institució a la qual s'acusava d'haver perdut la seva representació de símbol de tota una societat. La fragilitat de Diana era la fragilitat del poble. La distància de la reina, la supèrbia del poder. "Diana som nosaltres -em va dir un malalt de sida que plorava a llàgrima viva a Hyde Park-. Quan vaig contreure la sida, els malalts estàvem estigmatitzats. Un dia, Diana va anar a un hospital, va acostar-se i acariciar un dels malalts de sida en un gest que mai hauria fet la reina. L'estigma va caure, la gent ens va començar a acceptar". Diana, deia un altre, ha estat capaç de plorar, de dir que no és feliç.

Una princesa pròxima

Diana, recordava la gent, s'ha acostat als leprosos i ha abaixat el cap davant de la mare Teresa de Calcuta -la qual, per cert, va morir la mateixa setmana que ella. I potser algun comunicòleg hauria d'ocupar-se de comparar aquelles dues morts amb la beatificació a Roma del papa Joan Pau II i el casament de divendres. Potser la comparació ens donaria la mesura de quins són els valors simbòlics que sostenen el món d'avui, inclosos els valors polítics molt ben representats per la deriva de Tony Blair i la seva generació. En el cas de Guillem d'Anglaterra, aquesta vegada, només vaig poder seguir el que passava a Londres a través del televisor.

Enmig de l'olla de grills dels comentaristes -que es trepitjaven uns als altres sense deixar-nos seguir la cerimònia i ni tan sols poder escoltar els seus raonaments-, em va xocar descobrir com l'atenció se centrava a comentar com anaven vestits els convidats, l'ús del barret, el maquillatge de la núvia i tots aquests detalls que ens tornen als vells temps de l'encartonament monàrquic, l'elitisme i la pijería . A mesura que avançava l'acte, la memòria simbòlica de Diana s'anava eclipsant. La reina, vestida de groc llampant, tornava a aixecar el cap victoriosa. Va ser com una mena de segon funeral de Diana: la transformació dels dolents renascuts en el paper de bons a través de la figura de Guillem.

El fill d'aquella mare impura, díscola i escandalosa tornava finalment a la casa del pare. Una noia com cal l'acompanyava de la mà i la porta es tancava darrere d'ells.

stats