DIRECTOR DE L'ESCOLA / DE CULTURA DE PAU DE LA UABLa ciutat de Misurata passarà a la història de les guerres com una ciutat assetjada i bombardejada per les tropes de Gaddafi, que no dubta a massacrar els seus ciutadans. I ho ha fet amb bombes de fragmentació, prohibides pels seus efectes indiscriminats. I el que és més trist, sembla que són d'una partida venuda per l'empresa Instalaza, de Saragossa, just abans de la prohibició de fabricar-les. Anys abans de la prohibició, organitzacions com Greenpeace ja feien campanya denunciant l'efecte pervers que tenien sobre la població civil. Ara ja no es produeixen, però molts estats com Líbia no han destruït els seus estocs.
Mirant el meu arxiu he vist com durant els primers anys del govern socialista de Felipe González, als vuitanta, empreses espanyoles com Explosivos de Burgos, Explosivos Río Tinto, Santa Bárbara i Trabosa van fer l'agost venent pólvora, canons, municions i explosius al govern de Gaddafi. Eren els anys en què el comerç d'armes era secret d'estat i només per la paciència d'alguns investigadors es descobrien les exportacions. El que em sap greu és que mai s'han exigit responsabilitats penals a la gent que s'ha enriquit en aquest negoci de la mort.
El que ara ens hauria de preocupar és la situació de Misurata. La població viu amagada i atemorida. Els edificis estan destruïts, els civils són l'objectiu i Gaddafi mostra així la seva cara més perversa. És urgent un alto el foc. Les gestions de la Unió Africana no sembla que hagin tingut èxit, però s'ha de tornar a intentar. És possible que Gaddafi només ho accepti quan es vegi perdut. De moment no accepta solucions diplomàtiques. La mediació de Turquia tampoc dóna resultats. Potser seria el moment que els països que s'han oposat a la intervenció militar fessin una coalició mediadora per aconseguir aquest alto el foc. Si no s'aconsegueix, tindrem una ciutat màrtir per afegir a la llista. S'ha d'evitar amb urgència.
