Publicitat
Publicitat

ELECCIONS ESPANYOLES

El bou per les banyes i la xocolata espessa

No sé per què em compadeixen tant, els amics que saben que estic segrestada per la campanya electoral. Encetar el dissabte fent una tassa de xocolata desfeta no em sembla pas la pitjor de les opcions. Si tothom té un preu, el meu té gust de xocolata. Nou de cada deu persones afirmen que la xocolata és el súmmum del plaer, i la desena menteix.

Trobada de Josep Antoni Duran i Lleida amb els presidents de les cases regionals al Museu de la Xocolata, al carrer Comerç de Barcelona. La cosa té morbo pel cacau que es va muntar amb les declaracions del candidat de CiU sobre els pagesos andalusos que paren la mà i es passen el dia al bar.

Avisen per megafonia als assistents que, després de les intervencions dels polítics (parlaran el conseller Josep Lluís Cleries, la vicepresidenta Joana Ortega i el cap de llista), podran conversar amb ells d'un en un, tot prenent una tassa de xocolata. També alerten que potser no n'hi haurà per a tothom, de xocolata calenta, i demanen disculpes per endavant. Ja veurem què s'imposa: el tonto l'últim o la solidaritat. Per si de cas, m'acosto a la taula on van servint en gots de plàstic la meva droga preferida.

"Jo mai he faltat el respecte ni als andalusos ni als extremenys", assegura Duran, agafant el bou per les banyes. ("Cojo el toro por los cuernos", diu ell, que alterna català i castellà al més pur estil Albert Rivera). "El que passa és que no estic d'acord amb aquest tipus d'economia, el subsidi no és bo, és un llast per al creixement. La cultura del subsidi no dignifica les persones".

L'altre dia vaig escriure que segur que sentiria repetir moltes vegades a Duran que la immigració és un problema. L'endemà, el candidat em va advertir que m'equivocava, que no ho pensava dir gaire sovint. Sort que no ens hi vam jugar res, perquè encara guanyaria ell: avui, davant de catalans d'origen espanyol, se'n guarda prou, de recórrer a la frase en qüestió. Avui el que toca és explicar a la concurrència que el pacte fiscal no és una dèria nacionalista sinó una salvació per a tots els qui viuen a Catalunya, perquè "els qui han vingut de Múrcia també paguen les autopistes".

Jesús Gascón Gargallo, president de la federació de cases i centres aragonesos a Catalunya, s'ha presentat al museu disposat a aclarir si Duran va dir realment el que diuen que va dir, o si les seves paraules es van veure tergiversades amb certa mala intenció. Després d'escoltar el d'Unió i de parlar-hi cara a cara, conclou que potser se'n va fer un gra massa. "En part reconec que té raó", em comenta Gascón.

Divendres em vaig quedar amb les ganes d'anar a veure Felipe González. La nostàlgia té aquestes coses. El primer i últim cop que els meus pares em van dur a un míting jo tenia tretze anys, i ell va ser l'estrella de la nit. Admetem-ho: qui més qui menys es va emocionar amb aquell cambio del 82. Ara el PP de Rajoy també s'omple la boca amb el canvi, però l'emoció que provoca, ehem, és bastant més continguda. Ens hem fet grans, n'hem vist de tots colors i hem perdut unes quantes innocències.

A La Farga de l'Hospitalet, González va defensar l'aportació dels andalusos a Catalunya, i va dir que als seus 69 anys ell treballa "vint vegades més" que Duran i Lleida. Al Museu de la Xocolata, el líder d'Unió no el cita pel nom, però tots sabem a qui es refereix quan deixa anar: "El polític que vingui i els digui que es compromet a crear 800.000 llocs de treball els enganya". Hauria pogut al·ludir a promeses incomplertes més recents, com la de donar suport a l'Estatut que sortís del Parlament català, però disparar contra ZP ja ha perdut la gràcia. Val a dir que, per un instant, m'envaeix el desconcert: potser he entrat en una màquina del temps i he retrocedit a l'adolescència.

La lliçó de la Soraya

La més jove de la sala és la Soraya, que farà setze anys el 15 de desembre. Ha vingut amb els seus pares, membres de la Hermandad del Gran Poder y Macarena de Barcelona. "Els altres partits no miren tant pels nostres interessos", resumeix la noia, demostrant que ha entès la lliçó. Si tingués dret a vot, creu fermament que votaria CiU. Tinc una filla de la mateixa edat (es porten quatre dies) i dubto molt que tingui una intenció de vot definida. Ara que hi penso, l'adolescent que vaig parir tampoc hauria acompanyat els pares a un acte electoral. Però la rara deu ser la meva: posats a trencar motlles, no li agrada la xocolata.

A la sortida, el secretari del museu, Josep Cardona, intenta convèncer Joana Ortega perquè facin convencions del partit en aquest escenari. "En lloc de reunir-se en un hotel i després anar a jugar a golf, hi ha executius que vénen aquí. Hem tingut gent de la Bayer i d'IBM. Es posen un davantal i un barret i fan tallers de xocolata. Si els polítics heu de fer una trobada, tenim les portes obertes per a vosaltres". La vicepresidenta, que porta una gavardina rosa a joc amb la camisa de Duran, no diu ni que sí ni que no. Jo m'eixugo dissimuladament el bigoti, per si m'hi haguessin quedat taques de color marró.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT