Les caixes ressusciten l'habitatge de lloguer a preus assequibles
Més enllà de les pujades i baixades de preus i de l'absorció de l'estoc d'habitatge construït que resta buit, d'un temps ençà s'està repetint un problema que feia anys que havia reculat entre les preocupacions de les persones. Es tracta de l'accés a la vivenda, una dificultat que afecta de forma especial alguns col·lectius com la gent jove o les persones grans.
La necessitat d'habitatge a preus assequibles no és un fenomen nou. Entre els anys cinquanta i setanta, Espanya va haver d'afrontar un important dèficit d'habitatge causat pels estralls de la guerra, la fragilitat econòmica i la poca disponibilitat de renda de les famílies. En aquest escenari, les caixes espanyoles van posar-se a fer de constructores i de propietàries d'habitatges de lloguer. La Caixa va ser una de les entitats destacades en aquest aspecte.
Des de la meitat dels anys cinquanta -i aproximadament fins al 1975- l'entitat catalana va posar al mercat al voltant de 22.000 pisos de lloguer, que posteriorment va vendre. Els pisos es trobaven sobretot a Catalunya, però també a les Illes Balears. A diferència del programa d'habitatge assequible que l'entitat va posar en marxa el 2004 i que ara ha ampliat amb més de 1.100 pisos, aquelles promocions dels cinquantes, seixantes i setantes -encara avui sovint coneguts com "els pisos de La Caixa"- no depenien de la seva obra social, sinó de la pròpia caixa. Jaume Cabré, conseller delegat d'habitatge de l'obra social de La Caixa, explica que els preus dels lloguers d'aquests habitatges eren molt baixos i que van servir per donar una empenta a la ciutadania en un moment d'inici del desenvolupament econòmic del país.
Tanmateix -afegeix Cabré- va arribar un moment en què les rendibilitats d'aquests immobles no superaven el 2% per a les entitats, mentre que els interessos que pagaven pels dipòsits s'havien disparat i superaven el 10%, una circumstància que no s'ha tornat a produir des de l'entrada d'Espanya a la Unió Europea. Aquesta situació va fer que les caixes optessin per desprendre's d'aquests immobles, que van anar passant a mans privades "a preu de ganga", en paraules del conseller delegat d'habitatge de l'obra social de La Caixa.
Venda dels pisos
Dels 22.000 pisos que La Caixa tenia distribuïts entre Catalunya i les Balears, uns 10.000 van passar a mans de particulars entre 1982 i 1988. Als anys 90, La Caixa va col·locar un segon paquet de 10.000 habitatges, mentre que els 2.000 restants no es van vendre fins a l'any 1999.
Des del 2004, La Caixa torna a tenir habitatge de lloguer, ara vinculat a la seva fundació. A l'oferta inicial de 3.000 pisos per a joves i gent gran, l'entitat va anunciar la setmana passada que s'hi sumarien 1.142 habitatges més, en aquest cas per a famílies. Els lloguers se situen entre 400 i 500 euros al mes a ciutats com Barcelona, Madrid o Bilbao. Els preus més barats són els dels pisos més petits, d'una o dues habitacions, i que estan destinats a l'emancipació dels joves i a la gent gran. En aquests casos, fora de les grans ciutats, per aquests immobles es pot pagar menys de 200 euros al mes.
L'estratègia d'habitatge social de La Caixa és diferent de la d'altres entitats, com CatalunyaCaixa. La caixa de dirigeix Adolf Todó prefereix desvincular la seva gestió immobiliària de l'obra social.
Eduard Mendiluce, responsable de la direcció immobiliària de l'entitat, afirma que CatalunyaCaixa compta actualment amb 5.000 pisos pels quals els llogaters paguen, de mitjana, uns 500 euros al mes. Mendiluce explica que aproximadament la meitat d'aquests 5.000 habitatges provenen d'execucions hipotecàries, és a dir, de persones que no han pogut continuar pagant el crèdit que al seu dia van signar per comprar la casa. CatalunyaCaixa va quedar-se el pis, va cancel·lar el deute i va negociar amb aquests clients el preu d'un lloguer i, en alguns casos, una opció de recompra de l'habitatge.
L'obra social de CatalunyaCaixa també gestiona un programa immobiliari de dimensions més reduïdes, pensat per a persones amb risc de desestructuració social. Actualment, aquest programa compta amb al voltant de 300 pisos pels quals els seus llogaters paguen entre 50 i 100 euros. Una quantitat simbòlica -comenta Mendiluce- que tanmateix dóna un valor monetari al servei que es dóna a aquestes persones.
